login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Lady Macbeth", "Malditos bastardos" i "El gran Lebowski"; i futbol: Espanyol 0 - Barça 3

A propòsit de la peripècia de Walter White a “Breaking bad”, diu Víctor Hernández-Santaolalla (“Breaking Bad: 530 gramos (de papel) para serieadictos no rehabilitados”, Ed. Errata Naturae, pàg. 123): “Pocos bienes inmateriales existen tan codiciados como el poder, y menos aún que generen tantos conflictos como éste. Algo lógico si se tiene en cuenta que el poder deviene siempre de la relación con el otro, lo que significa que por naturaleza debe ser el fruto de una disputa.” Certament, els grans personatges de Shakespeare són al·legories (que no pas arquetipus) de les grans passions i misèries humanes. Hamlet és el dubte; Otel·lo, la gelosia; Macbeth, l'ambició. L'ambició pel poder. I tots sabem que dirigida, aquesta ambició, per la seva dona. I, tot i que la Lady Macbeth d'aquesta pel·lícula no és el personatge de Shakespeare, tots entenem que no se l'anomena així perquè sí. Assistim, doncs, a la lluita pel poder fins a les últimes conseqüències d'aquesta magnètica jove, i el conflicte que apunta Hernández-Santaolalla està servit. I la cita sobre “Breaking Bad” no és gratuïta: Walter White ens va ensenyar que els més perillosos són aquells que conquereixen el poder partint de la humiliació més absoluta. La coneixença d'un jove mosso del seu marit desperta en aquesta Lady Macbeth els seus instints, i no pas en el sentit que podria semblar. La nit després de conèixer-lo, la jove (que fins llavors es refugiava en l'ensopiment i el tedi) de cop és incapaç de dormir, però no és pas el desig allò que la desvetlla, sinó la descoberta del poder que pot arribar a tenir en les persones. A partir d'aquí, la voràgine absoluta, que convé no revelar. I un parell de dubtes: és la història d'aquesta Lady Macbeth, més independent que l'original, una al·legoria de l'apoderament feminista? I, en cas afirmatiu, no és un trencament absolut del tòpic (de fet, ja aniquilat per Thatchers, Mays, Aguirres i altres espècies) segons el qual si les dones tinguessin més poder el món seria un lloc millor? Dit d'una altra manera: per existir, el poder necessita del seu antònim. Sense submissió no hi ha poder.

Més bones pel·lícules. Només un primmirat punt de vista moralitzant i/o historicista pot impedir gaudir d'aquesta obra mestra anomenada “Malditos bastardos”, del gran Quentin Tarantino. I més si tens l'oportunitat de tornar-la a veure, aquest cop, en versió original. Un dels grans eixos d'aquesta enorme pel·lícula és tot allò que té a veure amb l'idioma (els girs lingüístics de l'oficial nazi en el pròleg, la situació extrema que es genera per un mal accent alemany o una mala utilització dels signes no verbals, el gag divertidíssim sobre els falsos italians...), i tot això es perd sense remei en la versió doblada. L'altre gran eix és l'estructura, generada al voltant de diversos moments d'una tensió in crescendo que acaba esdevenint insuportable en situacions aparentment banals. Tarantino és un mestre dels plans (indiscutible veient aquesta pel·lícula), però també de la narració, i aconsegueix com ningú atrapar l'espectador en la seva hipnòtica xarxa. L'única pega (insignificant) que continuo trobant al film és que precisament el que més nosa m'hi fa són els malditos bastardos del títol, especialment en el desenllaç. Tot sigui perquè Tarantino pugui fer els seus particulars homenatges... I, malgrat que sóc el primer que no comparteix l'obsessió que el cineasta mostra per la venjança en la majoria de les seves pel·lícules, val a dir que en la del personatge de Soshanna hi trobo una metàfora bellíssima de com entén el món Tarantino: el cinema com a destructor del mal.

Remirem també “El gran Lebowski”, aquesta pel·lícula mítica dels Coen que ja té una pila d'anys (és del 1998!). M'hi sobren només els passatges onírics, innecessaris en una trama que ja és de per si (agradablement) absurda. Es podria dir que el més proper al cinema social que uns germans tan deliciosament llampats com aquests podrien fer seria aquesta pel·lícula sobre triomfadors que s'aprofiten de perdedors. I el que més m'enlluerna és aquesta capacitat narrativa tan especial que té determinat cinema nord-americà (l'últim exponent potser en seria Todd Phillips, amb el seu “Resacón en Las Vegas” al capdavant) de generar les històries més delirants a través de les estructures més enginyoses i de les dosificacions de pistes més entremaliades per jugar amb l'espectador, que es rendeix al plaer del joc.

El joc del Barça no provoca cap plaer especial ara mateix, però l'equip continua ben viu. Sobre el derbi de dissabte, si parles amb algú del Barça et dirà que a la segona part els gols havien de caure com fruita madura després de l'operació de desgast de la primera. Si parles amb algú de l'Espanyol, et dirà que el Barça va tenir la sort d'aprofitar un regal defensiu que va engegar en orris tota la feina feta fins llavors pels periquitos en obligar-los a un nou plantejament a camp obert en què els blaugrana no podien fer altra cosa que sentenciar. De tot una mica, suposo. D'una banda, ja entenc que el fet que una jugada aïllada t'ensorri el partit pel qual t'has estat preparant tot l'any com a únic sentit de la teva existència ha de portar necessàriament a la frustració. De l'altra, tot i que estic d'acord que el Barça havia estat madurant el partit, una mica d'autocrítica: a la primera part l'Espanyol es va desgastar, però no pas tant com hauria calgut. Perquè el Barça continua confonent atacar molt amb atacar bé, que són dues coses que no tenen res a veure. Però el cas és que, en veure com alguns equips arriben tan lluny amb tan poc, la veritat és que se'm treuen les ganes de fer gaires elucubracions tàctiques.

Comentaris (1)04-05-2017 00:50:31

davidcuencadavidcuenca blog, 09-05-2017 00:22:13

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: