login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Lazzaro feliz" i "Lucy"

L'any cinematogràfic no podia acabar millor. Assistim a la presentació, al cinema Truffaut de Girona i per part de l'actor Sergi López, d'una pel·lícula a la qual deu faltar molt poc per ser una obra mestra, si és que definitivament no ho és: l'extraordinària “Lazzaro feliz”. Aquest film italià és un prodigi. Dividit en dues meitats clarament diferenciades, la primera deutora del neorealisme costumista i la segona, de la comèdia social surrealista, té tantes capes complementàries de lectura que el cervell no dóna l'abast a l'hora d'analitzar-les a la sortida. Però el més meravellós és la seva capacitat de combinar cinema fantàstic (realisme màgic, si es vol) amb cinema polític. La pel·lícula és una denúncia clara al sistema capitalista, a l'eterna dicotomia que plantejava Karl Marx entre explotadors i explotats. Però no hi ha lloc per al pamflet, perquè res és tan senzill. Què és pitjor: l'esclavitud inconscient o la llibertat que et converteix en un ésser marginal? La pobresa del teu lloc d'origen o la que trobes al lloc que suposadament t'acull? I pel que fa al protagonista Lazzaro, aquesta bondat capaç de renéixer immaculada a cada canvi dels temps: és el servilisme sinònim de bonhomia? Consisteix la bondat simplement a fer el que s'ha de fer sense queixar-se? Com es pot evitar el col·lapse de deure't a dues obligacions contradictòries alhora? És la simple existència d'un home bo la que pot fer col·lapsar la maldat? L'únic acte de bondat activa de Lazzaro acaba tràgicament. És millor, doncs, intentar fer del món un lloc millor només amb la teva actitud individual? És contraproduent aplicar la teva ètica individual a la col·lectivitat? És impossible vèncer el llop envellit (l'estaca corcada) que ens subjuga perquè nosaltres mateixos li fem la feina bruta? Preferim la seguretat de l'esclau a la intempèrie de la llibertat? Necessitem el gran engany per sobreviure? I sobretot: és viable l'enèsima resurrecció de la bondat humana en els temps que corren? Hi ha lloc encara per a l'esperança? Són moltes preguntes, i cal buscar a l'interior les respostes. Cal mirar dins de cadascú, i analitzar si ets dels que menyspreen o dels que ets menyspreat per intentar anar pel món amb una actitud positiva i constructiva. Ara que es porta el rictus d'amargor com a marca de prestigi social. Són moltes preguntes, i cal buscar a l'interior les respostes. Aquest és l'autèntic cinema social. Perquè això és el que fa l'Art. I “Lazzaro feliz” ho fa des d'una posada en escena enlluernadora, des del respecte als referents sense renunciar a la pròpia personalitat, des de la màgia més commovedora. Doncs això: Art en majúscules.

Res a veure amb “Lucy”, darrer entreteniment de sofà i manta de l'any, acceptable en aquest context però que no s'aguanta per enlloc. D'entrada la intenció de voler fer un thriller transcendent que vagi més enllà de l'acció és lloable, però això hi ha pocs mestres (el malaguanyat Tony Scott, Michael Mann) que ho aconsegueixin. Luc Besson n'és incapaç: com sempre en el seu cas, només foc d'encenalls disfressat de pseudofilosofia barata. Perquè sempre estarà més preocupat per l'espectacularitat de les escenes d'acció i els efectes especials que no pas d'una mínima profunditat i coherència en la història. Per molt que part de la crítica sempre li rigui les gràcies.

Comentaris (3)31-12-2018 14:06:32

davidcuencadavidcuenca blog, 31-12-2018 14:16:38

Nou article

Gerard, 31-12-2018 17:01:40

Hola, David i companyia!
"Lazzaro feliz" no m'acabà de convèncer.

davidcuencadavidcuenca blog, 02-01-2019 12:43:00

Vaja!

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: