Hi ha pel·lícules valentes perquè posen l'espectador en una situació incòmoda. Són aquelles que focalitzen el punt de vista en un delinqüent que veuríem poc més que com un monstre abominable (com per exemple "Las horas del día", de Jaime Rosales), si no fos perquè la narració ens enfronta a la seva quotidianitat. Aquí tenim un personatge que ha fet coses terribles (excel·lent i arriscat Kevin Bacon), que ja ha pagat la seva factura amb la societat i que intenta tornar a una vida normal. Certament els fantasmes del seu passat el turmenten, però encara ho fa més una societat que no el perdona i que no creu en la reinserció. No és que la pel·lícula el justifiqui, és només que expressa que com més tranquil intenta estar més l'assenyalen amb el dit i li recorden qui és, com empenyent-lo a tornar-hi.
La millor virtut del film, per tant, és que tot i posar-se en un tema autènticament espinós, no jutja. I concedeix al protagonista una mena de redempció no pas del tot heroica: simplement començarà a sentir-se millor quan s'hagi mirat al mirall, primer, en una història intuïda en un bosc; i quan hagi destruït físicament allò que representa, després. Perquè aquesta història explica també aquella guerra en què és impossible guanyar: la lluita contra un mateix.