login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Life" i "Negación"; lectura: "Breaking Bad: 530 gramos (de papel) para serieadictos no rehabilitados"; i Barça 3 - Real 2

Arrencada de cavall... i parada de burro. És la millor manera com se m'acudeix descriure aquesta reinterpretació d'”Alien” (i de "Gravity"?) que intenta ser la poc reeixida “Life”. El començament és potent, amb un poderós pla seqüència que serveix de pròleg descriptor de personatges i espais. I de seguida arriba la tensió, i durant la primera mitja hora certament et deixa clavat a la butaca. A partir d'aquí, l'interès cau en picat per la seva estructura repetitiva (un “qui serà el següent” a l'estil d'Agatha Christie que acaba cansant). A banda que no hi ha manera de sentir empatia per uns personatges més curts que una sola de sabata... En fi, un progressiu despropòsit que no acaba d'arreglar ni un cop d'efecte final que podria haver estat més impactant si hagués estat intencionat per part del misantrop personatge interpretat per un erràtic Jake Gyllenhaal, actor a qui admiro però que aquí està totalment fora de joc.

Hi ha pel·lícules, doncs, pretensioses que cauen en un cert ridícul i d'altres que, en canvi, són més modestes però molt més efectives. És el cas de “Negación”, una d'aquelles pel·lícules més imprescindibles per allò que hi aprens a nivell humà que no pas pels seus valors artístics en si. De posada en escena més aviat plana, aquest biopic sobre l'actitud a prendre davant els negacionistes de l'holocaust permet reflexionar en clau de present. Per exemple, la llibertat d'expressió no és vàlida sempre, i hi ha opinions que no són acceptables ni cal debatre-hi, per basades en una falsedat i per ser profundament immorals (aplicable, posem per cas, a l'inefable autocar d'Hazte Oír). O, per exemple, que quan es té raó cal apostar igualment per la tàctica (alguns polítics viscerals del nostre país n'haurien de prendre nota). O, encara més, que llei i legitimitat no són sinònims perquè hi ha botxins que s'hi emparen per presentar-se com a víctimes (i cadascú que hi posi el que vulgui: qui em coneix ja sap per on vaig). Però, pensant-ho bé, no és del tot cert que la pel·lícula no tingui virtuts artístiques (al marge de les excel·lents interpretacions, com sempre en el seu cas, de Rachel Weisz i Tom Wilkinson): tractant-se d'un biopic, s'agraeix que ens estalviï els típics i irritants (per incapacitat narrativa) rètols de presentació i desenllaç habituals. Perquè l'inici de la pel·lícula és exemplar pel que fa a presentació de personatges: apareix el negacionista fent acudits sobre l'holocaust en un xou televisiu i, a continuació, la professora fent classe als seus alumnes. No es pot fer millor: des del minut 1 sabem que a un només li interessa l'espectacle i a l'altra, l'educació de les noves generacions (a més, fent preguntes retòriques en què es contraargumenta, en un exercici d'honestedat). També el final (ATENCIÓ SPOILER) està igualment ben aconseguit: a un li interessarà simplement tornar a sortir als mitjans i perpetuar el seu patètic personatge, fruit de l'era televisiva. L'altra deixarà de fer-li cas (pel camí haurà après que la millor manera de vèncer aquests personatges és ignorar-los, cosa que de fet sabia però havia oblidat per orgull en haver esdevingut l'objectiu dels seus atacs) i sortirà a córrer anònimament amb la satisfacció d'haver assolit el restabliment de la veritat. Excel·lent manera d'evitar els innecessaris “què va ser de” habituals en aquesta mena de produccions.

Aprofito les vacances també per enllestir la lectura de “Breaking Bad: 530 gramos (de papel) para serieadictos no rehabilitados”, una col·lecció d'assajos publicada per Errata Naturae que ajuda a completar aquells aspectes que ens hagin pogut passar desapercebuts al voltant de l'excel·lent sèrie de Vince Gilligan. Especialment interessant en la seva primera meitat (la segona és més tècnica), és ideal per afegir troballes metafòriques i interpretacions mítiques al sentit de la sèrie (a tall d'exemple, entre moltes d'altres, el simbolisme del laboratori subterrani d'en Gus com a representació del pacte amb el diable i la consegüent davallada als inferns). Una lectura imprescindible per als fanàtics de la sèrie com jo.

I, finalment, el Barça. Ai, el Barça! Si el partit contra la Real havia de servir per recuperar sensacions i agafar empenta cap a una nova remuntada impossible, doncs no sé jo... La primera part va posar en evidència la fragilitat defensiva i la segona, la incapacitat de controlar mínimament el partit. Vaja, la segona part va ser nefasta. És com si s'hagués produït una escletxa en la confiança entre jugadors i tècnic que ho fa tot més difícil. Però, en fi, si una cosa ha demostrat tenir l'equip (i l'afició) aquest any és resiliència: amb resultats aparentment insalvables en la Champions, i esperant sempre una oportunitat de posar-se al davant en la lliga que no arriba mai (o que les poques vegades que ho fa no s'aprofita), gairebé sempre a remolc durant tota la temporada, l'equip a dia d'avui continua viu. Doncs va, tornem-ho a intentar! Som-hi! Que la nit màgica del PSG no es quedi només en un dolç però estèril record!

PD: Les petites grans passions aquests dies encara han donat més de si. Hem pogut tornar a gaudir de “Whiplash”, ja comentada anteriorment en aquest blog, i he devorat la magnífica novel·la “L'aquari”, de l'escriptor nord-americà David Vann. Però aquesta es mereix capítol a part, un altre dia.

Comentaris (1)18-04-2017 23:26:01

davidcuencadavidcuenca blog, 21-04-2017 00:36:11

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: