David Cuenca Ros
per en 12 Juliol 2017
399 Vistes

 Hi va haver un temps en què anar al cinema era un esdeveniment. Sessió doble els diumenges, i entre les dues pel·lícules temps per anar a buscar berenar en una pastisseria. A vegades enyores aquells temps en què tot plegat tenia un sentit purament lúdic, d'evasió, i als arguments de les pel·lícules no hi buscaves interpretacions més enllà. No és que no t'agradi el repte de llegir entre línies, al contrari: és precisament això el que més t'estimula de consumir cinema i literatura. Però a vegades et trobes una pel·lícula com “Llega de noche” i et planteges si no seria millor deixar-ho córrer per una vegada, quedar-te amb una simple història més o menys reeixida i deixar-ho aquí. El cas és que t'ha vingut per pensar en aquelles sessions dobles perquè hi va haver una pel·lícula d'aquella època que en aquell moment et va espantar, tot i que ara et faria riure. Es deia “Calma total” i, de fet, aquell dia ni tan sols vas acabar de veure-la. Vas marxar ridículament atemorit i vas esperar que comencés la segona projecció del dia. Quan ara, algun cop, hi ensopegues de tant en tant fent zàping, no et pots creure que allò t'impressionés; però llavors fugies, per por de malsons, de les pel·lícules de terror (però si aquella era un inofensiu thriller!), tu que ara ets un incondicional del Festival de Sitges! I, en fi, el cas és que el plantejament de “Llega de noche”, pel que sigui, t'hi fa pensar: en un espai reduït, algú decideix ajudar algú altre, i apareix la desconfiança. Fins aquí les similituds, perquè les trames segueixen camins molt divergents. És evident que la pel·lícula vol reflexionar sobre el comportament de l'espècie humana en situacions de por i supervivència, en què la desconfiança sempre guanya la partida a la solidaritat. Però, i d'aquí ve la recança expressada al principi, no saps si has d'anar més enllà: es podria veure, en aquesta història sobre el recel entre dues comunitats que no es coneixen, una metàfora sobre la immigració i els refugiats? O no cal passar-se de frenada? A més, el final et desmunta una mica la parada: el verí de la por injectat en les noves generacions? I és llavors quan dius: va, deixa-ho córrer. Deixem-ho que has vist una història correcta, i a més molt ben filmada (amb plans inquietants que accentuen la incomoditat i la claustrofòbia). No cal complicar-se sempre tant la vida.

I llavors l'endemà et poses “Joven y bonita”, del prolífic François Ozon. Cinema francès en estat pur. Molt francès. Ozon, cineasta sovint amb inquietuds experimentals, construeix aquí la pel·lícula més sòbria de les que li has vist (que no són gaires comparades amb totes les que ha arribat a fer), t'estimula els sentits i la intel·ligència i et reconcilia amb les ganes d'aprofundir en les històries que veus. Cinematografies com la d'Ozon no s'entenen sense aquesta apel·lació a l'espectador com a completador de sentit. Vet aquí una història explicada de manera notable, amb personatges que giren al voltant de la protagonista sense gaire volum, però cadascun amb el seu rol determinant per construir la psicologia d'aquesta adolescent fascinant, una mena de “Belle de jour” que expressa, com miraves d'analitzar-ho la setmana passada a propòsit de “Spring breakers”, el sentiment de buidor existencial de la joventut actual. Només que a la manera francesa. I amb una idea que tots podem entendre: en les temptacions, com en qualsevol altra cosa, sempre és superior el plaer del desig i la planificació que la consumació en si. Però les mantenim, perquè el motor que ens fa viure és aquest: sempre l'espera d'alguna cosa, encara que a l'hora de la veritat la seva arribada ens deixi buits. I ja estarem esperant la següent.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Nou article
13 Juliol 2017