ATENCIÓ: AQUEST ARTICLE CONTÉ DETALLS RELLEVANTS SOBRE L'ARGUMENT DE LA PEL·LÍCULA
Potser perquè hi ha qui diu (no tinc gens clar si encertadament) que ja tot està explicat, darrerament sovintegen les pel·lícules que es concentren a trobar noves formes d'expressió. "Open windows", "Grand Piano", "Buried", aquesta "Locke"... són pel·lícules que tenen en comú l'autoimposició d'unes normes narratives especials (temps real, punt de vista, i en les dues darreres un sol personatge de carn i ossos). Algunes es concentren tant en el com que s'obliden massa del què, d'altres fracassen directament en tot, però és estimulant que ho intentin. Sobretot perquè n'hi ha algunes que excel·leixen, com ara "Buried" o la que toca comentar ara: "Locke", una pel·lícula molt més interessant i menys simplista del que pugui semblar a primer cop d'ull.
D'entrada, el minimalisme que s'imposa "Locke" a ella mateixa, un one-man show en què un sol personatge interactua amb la resta només telefònicament, ens demostra (una vegada més, com en el cas de "Buried") que com a espectadors no necessitem grans efectes, sinó només una bona història que ens atrapi i que ens permeti sentir empatia amb el protagonista. "Locke" manté sempre l'atenció, t'estresses amb el protagonista (un gran Tom Hardy) i passes per tots els estats d'ànim que ell experimenta. Per tant, la pel·lícula triomfa en el repte que s'ha marcat, amb escreix.
Però això no seria possible sense un bon guió, i aquest és de ferro, i amb múltiples capes. Aparentment, i ja no seria poc, és la història d'algú que només intenta fer allò que és correcte, i que topa amb la incomprensió dels diferents egoismes amb els quals ha de dialogar. Però, a mesura que avancem en aquesta història (una versió corregida i ampliada de l'expressió "conciliació de la vida laboral i la familiar") ens adonem que el personatge no és d'una sola peça, fet que no ens fa ser-hi menys receptius sinó tot el contrari: qui estigui lliure de febleses que tiri la primera pedra. En efecte, el que més crida l'atenció del personatge és que MAI es qüestiona el que està fent. Ell ha pres una decisió i la seguirà fins al final, perquè està convençut que és la correcta. L'error que comet és pensar que pot controlar les reaccions dels altres, que els altres enfocaran la situació des del mateix punt de vista. I no és així, és clar. Ens fa la sensació, per exemple, que la seva dona podria acabar acceptant una infidelitat, però no li tolera que en un moment de crisi matrimonial es preocupi per la feina. Segur que ell ho considera injust, ja que només vol fer bé les coses en tots els àmbits, però rere el seu perfeccionisme laboral (fins i tot un cop acomiadat) s'hi amaga en el fons una vanitat personal. Per tant, ens trobem amb un adúlter ocasional amb certa tendència a l'egolatria, però ens cau bé i li desitgem el millor perquè és una bona persona que només intenta fer les coses bé. El problema és que la realitat és tan polièdrica que en aquesta vida ni tan sols podem tenir clar què és fer el bé.
Per tot plegat, l'ús que la pel·lícula fa de les metàfores és necessari, subtil i encertadíssim. D'acord que la premissa de l'home sol que condueix és indispensable per a l'exercici d'estil proposat, però també serveix de metàfora perfecta cap a l'actitud d'un personatge que, a més, així ho fa explícit: ell ha pres una decisió, i CONDUEIX la seva vida cap a aquella direcció. És una persona obsessionada pel control, i per això li escau tant que el veiem al volant d'un cotxe. D'altra banda, tampoc em sembla casual la feina escollida per al personatge: el protagonista vol ser un home granític, però té esquerdes, perquè la barreja sobre la qual ha construït la nit que canviarà la seva vida parteix d'un error a la base: la relliscada de la infidelitat. Finalment, el partit de futbol que comenta amb els fills pot exemplificar perfectament una quotidianitat feliç que probablement no torni. Perquè (i aquí es veu el segell del guionista de "Promeses de l'Est") el personatge haurà d'afrontar un destí que no és el que desitjava, perquè opta amb valentia i sacrifici per allò que cal fer per damunt d'allò que vol fer.