login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Lucky" i "Una mujer fantástica"; i futbol: Barça 2 - Madrid 2

Si t'agraden les pel·lícules en què no paren de passar coses, “Lucky” no és la teva pel·lícula. Ara bé: si t'agraden les pel·lícules en què aparentment no passa res però passa tot allò que és realment important, aleshores la gaudiràs com ningú. N'hi ha prou amb un desmai aparentment inexplicable perquè l'entranyable Lucky vegi trontollar la seva rutina. Com si fins aleshores no s'hagués adonat de com n'era, de gran, tots els espais i totes les situacions quotidianes assoleixen per ell una nova dimensió. S'ho mira tot amb uns altres ulls, els d'aquell que sent propera la mort i és incapaç de trobar un sentit a res, convençut que l'espera la foscor absoluta i la fi de tot. L'aparició com a actor de David Lynch permet fer una associació d'idees amb aquella “Una historia verdadera” on tampoc hi passava res però hi passava tot, malgrat que aquí la road movie és estrictament interior, en un viatge espiritual des de la visita als llocs de sempre. Però també permet donar pas als diàlegs més surrealistes al voltant d'una tortuga fugitiva, que esdevé metàfora de tots nosaltres: sempre amb la seva llosa al damunt, però capaç de viure molts anys precisament perquè s'ho agafa tot amb lentitud. Com aquest personatge certament afortunat encarnat per Harry Dean Stanton, el gran protagonista d'una altra obra de l'Amèrica profunda, la “París, Texas” de Wim Wenders. Veure'l acomiadar-se mirant a càmera, assumint amb un somriure el seu destí, i veure'l abandonar el pla fix lentament i amb discreció, adquireix una profunditat especial en saber que aquesta va ser l'última seqüència que va deixar l'actor, just abans de morir. Hi deu haver poques maneres tan bellíssimes i plenes de significat de deixar aquesta vida.

Però la consciència del no-res que ens espera en morir no ha de servir d'excusa per no lluitar amb totes les forces per viure el millor possible. I això és el que fa la protagonista de la notable pel·lícula xilena “Una mujer fantástica”. La mort, del seu amant, apareixerà en la vida d'aquesta dona certament extraordinària, i la vida normal que ha aconseguit construir-se al costat del seu amor s'ensorrarà i la deixarà a expenses dels prejudicis d'una societat que no tolera la seva (per dir-ho d'alguna manera, tot i que injusta) peculiaritat. La pel·lícula està narrada tan hàbilment que allò que marca decisivament la lluita de Marina Vidal gairebé podria passar desapercebut, com una anècdota (si més no fins que els insults esdevenen ja desbocats), en allò que en realitat és l'eterna lluita d'una dona per obrir-se pas enmig del masclisme imperant. Tot i així, la pel·lícula juga hàbilment amb les possibilitats gairebé oníriques de l'ambigüitat sexual (el mirall a l'entrecuix, la seqüència dels vestidors) per enriquir un treball que va més enllà de la denúncia social per fer una aposta estètica cuidada, moderna, a l'alçada de la història.

Potser l'aposta estètica no sigui precisament el que ens ha caracteritzat durant tota la temporada. Potser no hàgim fet el joc més brillant dels últims anys. Però ahir el Barça va demostrar que encara hi ha maneres i maneres de guanyar, de perdre, d'empatar i, en definitiva, d'anar pel món. Personatges com ara Bale, Ramos o Marcelo van demostrar ahir (el sevillà de manera reincident) que tenen un comportament que els fa indignes com a esportistes d'elit. D'acord que nosaltres tenim Piqué, Suárez o Alba, que no són precisament uns santets, però hi ha un abisme entre els valors que un equip transmet i els que transmet l'altre. La noblesa castigada (el pobre Roberto), contra la prepotència. La pilota, contra la picaresca. Artistes (potser en decadència, però artistes), contra busca-raons. Poca cosa se li pot retreure al Barça ahir: potser només la pèrdua de control després de l'1-1 (com a atenuant, val a dir que les poques vegades que el Madrid té ganes de jugar de veritat a futbol demostra que en sap un niu). Però l'orgull demostrat a la segona part és dels que no s'obliden. L'equip ens va fer ahir un regal rebaixant els fums madridistes, que tant de bo completin els amics d'Anfield. Com sempre, alguns tenen el poder. Però d'altres tenim la dignitat.

Comentaris (4)08-05-2018 00:30:29

Kotch Bandar, 08-05-2018 22:55:59

Wenas! Creo que dominamos el partido siempre q marcábamos... y perdíamos el control cuando nos marcaban. Fue un partido de ánimos, puede que demasiado caldeado para ambos. Lo lamentable es la prensa del día siguiente: que si las 2 jugadas que favorecieron al Barsa (olvidándose de las 3 al Madrid), que si Messi protestando (y lo dice Ramos), esconder el teatro de Marcelo, lo barriobajero de Casemiro, el no hacer el pasillo (lo han cogido como un logro). Yo que el Barsa me hubiera girado y no les hubiera dado la mano al principio. En el fondo están muy jodidos porque contra 10 no pudieron ganar.

Kotch Bandar, 08-05-2018 22:59:01

Como dije, creo que el cambio era Dembélé por Suárez porque con Paulinho sí que es cierto que ganamos físico en el medio... pero perdimos llegada y control, lo que acabó por matarnos. Y el cambio de Alcácer en el descuento es de risa. Pero bueno, son Valverdesadas... A ver qué pasa de aquí hasta final de temporada pues van a por la imbatibilidad. La verdad es que acabé contento con el empate, pero la liga (como dije) ya la llevamos festejando demasiado tiempo y ya no sienta igual. Una lástima lo de Roma, jamás sabríamos qué hubiera pasado en una final Barsa-Madrid.

davidcuencadavidcuenca blog, 08-05-2018 23:29:55

"En el fondo están muy jodidos porque contra 10 no pudieron ganar." Das en el clavo, querido Kotch: en la época de Mourinho se pasaron la vida llorando porque decían que el Barça siempre les ganaba contra diez. Cuando le ha sucedido al Barça, nada de lloros: reacción de orgullo y, si se descuidan, les ganamos el partido.

davidcuencadavidcuenca blog, 12-05-2018 02:47:00

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: