L'extraordinari escriptor i guionista Graham Greene va concebre, l'any 1955, una novel·la anomenada "L'americà impassible" que, a jutjar si més no per la versió cinematogràfica que en va fer Phillip Noyce l'any 2002, permetia interpretar la història d'un triangle amorós al voltant d'una jove vietnamita com una metàfora del dilema del mateix Vietnam. De la mateixa manera, sembla molt plausible que la Tao protagonista de "Más allá de las montañas" sigui una metàfora de la Xina.
Atenció spoilers
Primer acte (1999): la Tao és flirtejada per dos homes, al principi amics i després rivals. Un és un obrer d'una mina de carbó. L'altre és un empresari que s'està enriquint amb les seves benzineres. La Tao es debat entre tots dos, i al final escull el nou-ric. La Xina, en un moment de canvi, entre la tradició obrera d'arrel comunista i els cants de sirena del capitalisme global, malgrat que voldria conviure amb tots dos, finalment escull aquest últim.
Segon acte (2014): malgrat haver afirmat que no ho faria, l'obrer de la mina torna al poble. Està malalt i necessita ajuda. Els seus companys, però, estan invertint els seus diners en projectes relacionats amb el petroli àrab, i ell no gosa molestar. La Tao sí que l'ajuda econòmicament, però és massa tard. L'opció escollida per la Xina ha acabat fent inviable un sistema que agonitza, que mor de manera irreversible.
Tercer acte (2025): el fill de la Tao viu a Austràlia amb el seu pare, sense que cap dels dos mantingui cap contacte amb la Tao. El fill, a qui han posat de nom Dòlar, no sap parlar xinès, i s'ha de comunicar amb el seu pare per mitjà del traductor del Google. En Dòlar, desorientat i insatisfet, s'enamora de la seva professora de cultura xinesa, i tots dos passen a tenir una relació que la gent confon amb la que tindrien una mare i el seu fill. En una mena de complex d'Èdip, es pot ben dir que en Dòlar ha buscat enamorar-se de la seva mare. El futur de la Xina, venuda al dòlar, és la confusió causada pel desarrelament i la recerca desesperada de la identitat enmig d'una llibertat de la qual no sap com disposar. Mentrestant, la Tao acaba la pel·lícula ballant sola i amb malenconia la mateixa cançó amb què no per atzar s'obria la pel·lícula: el "Go West" dels Pet Shop Boys. L'alegria amb què la Tao balla aquesta cançó a l'inici contrasta amb aquest solitari ball final. La Xina s'ha deixat portar per la mentalitat occidental, i al final lamenta tot allò a què aquesta tria l'ha fet renunciar.
L'únic problema que podria tenir aquesta excel·lent pel·lícula seria el fet que la metàfora funcioni d'una manera tan precisa que s'acabi fent paradoxalment invisible i el públic només vegi un melodrama ple de tòpics. Però la poesia visual del director Jia Zhang Ke, amb tria de diferents formats cinematogràfics per a cada època inclosa, impedeix de totes totes el tedi. Molt a prop de l'obra mestra, el director xinès demostra que no cal fer pel·lícules pamfletàries per denunciar determinades realitats socials. N'hi ha prou amb la sensibilitat artística per estalviar-se determinat dogmatisme polític que darrerament està fent molt mal, perquè posa la ideologia per davant de les persones.