login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Múltiple" i "Old boy" (de Spike Lee); i futbol: Betis 1 - Barça 1

Fins i tot les obres mestres indiscutibles tenen elements qüestionables. Part de la crítica va retreure a Alfred Hitchcock que clogués la magistral “Psicosi” amb una explicació final innecessària sobre la patologia del protagonista per part d'un psicòleg, com si l'espectador fos ximple i no hi hagués pogut arribar tot solet. Doncs bé, a la magnífica “Múltiple”, del seu hereu avantatjat M. Night Shyamalan, el ressorgit director d'origen indi dribla aquest risc donant rellevància al personatge de la psicòloga, que dosificarà la informació a l'espectador per no embafar i que anirà transmetent les regles del joc per impedir que la pel·lícula pugui ser titllada en cap moment de tramposa. Així doncs, sorprenentment, el mestre del cop d'efecte fa potser la seva pel·lícula més honesta amb l'espectador, malgrat que com sempre jugarà amb ell a voluntat: quan vulgui que sentim tensió, gairebé no la podrem suportar, i quan vulgui provocar-nos una riallada incòmoda en el moment més delicat ho aconseguirà sense esforç amb el seu inimitable humor negríssim. Perquè Shyamalan és un virtuós de la posada en escena, però sobretot és un mestre de la narració: aquí, també, amb una dialèctica entre el terror i un drama presentat per uns flash-backs repartits amb cura en els moments oportuns. Pot fer la sensació que Shyamalan potser no ha controlat del tot la sala de muntatge amb una concessió al públic més mainstream en una persecució final més aviat convencional (això sí, fins a arribar al cop d'efecte, que en realitat és plenament lògic si s'ha seguit amb atenció el sentit de la història), però fent una ullada al tràiler descobrirem escenes eliminades que probablement expressen un esforç de depuració. Amb ecos d'”El bosque” (la por a la bèstia com a element de control) i sobretot a “El protegido”, en un exercici d'estil que posa constantment la cinta i el seu actor protagonista (extraordinari James McAvoy) a la corda fluixa, a Shyamalan li ha sortit una pel·lícula profundament nietzscheana (amb un missatge molt d'agrair en els temps de cotó fluix que corren) que demostra, un cop més, que és el gran renovador del gènere per la seva capacitat de dotar de profunditat les truculències que crea.

Més aviat al contrari del que li passa a Spike Lee amb el seu discutible remake de la cinta de culte “Old boy”, del llegendari director sud-coreà Park Chan-Wook (pensen exhibir algun dia “La doncella” a Girona?). No es pot negar que Lee fa un esforç per traslladar el producte a la mentalitat americana (que és el sentit que suposo que deu tenir fer un remake d'aquestes característiques), i potser el problema és precisament que se'n surt. Perquè aquí no hi ha lloc per al misteri de la pel·lícula original: tot ha de tenir una explicació, per absurda que sigui. L'”Old boy” de Spike Lee no és potser la pel·lícula espantosa que alguns han volgut vendre, però l'ombra de l'original és massa allargada i potser es gaudiria millor sense la necessitat de la comparació amb un referent tan potent, de manera que potser hauria estat més intel·ligent posar-li un altre títol i presentar-la com un homenatge amb referent clar, que de fet és el que en realitat és.

I el Barça, ara mateix què és? Som el que volem ser, expressa el psicòpata de “Múltiple”. Què vol ser ara mateix el Barça? L'equip que juga a veure-les venir o l'equip decidit que ha demostrat que pot ser? No s'acaba d'entendre què va passar ahir. La primera part pot ser discutible, però comprensible, d'aquelles que es defineixen com a maduració del partit. Però la segona... I no és una qüestió d'actitud. No comparteixo els comentaris segons els quals el Barça va necessitar que li fessin un gol per despertar-se. Si el Barça va poder atacar com un boig l'últim quart d'hora va ser perquè el Betis va decidir (erròniament) que per conservar l'1-0 havia de recular. Fins llavors, el problema havia estat la incapacitat de superar la pressió avançada dels verd-i-blancs, fet que es va traduir en una absència gairebé total de joc a camp contrari. Segurament el problema va ser, malgrat un Ter Stegen excels (fins al límit de la temeritat) amb els peus i juntament amb el col·lapse mental de Rakitic en la posició de pivot, la discutible presència de Mathieu a l'eix de la defensa, que dificultava molt una sortida neta de pilota. Però Luis Enrique devia guardar Umtiti i Mascherano per a la batalla del Calderón... És el preu que cal pagar per aspirar a tot. L'eliminatòria contra l'Atlético no pot ser més inoportuna, d'un desgast físic i psicològic descomunal en plena lluita per la remuntada en la lliga i a un pam d'un dur enfrontament de Champions, però cal persistir, perseverar i creure.

Comentaris (5)30-01-2017 22:52:06

Gerard, 31-01-2017 20:58:04

Hola David!
"Múltiple" és tant tensa que vaig sortir del cine ben cansat i vaig tardar unes hores a recuperar-me. És d'aquelles pel·lícules que si la mires al vespre-nit et pot costar adormir-te.
Veig que no sóc l'únic que lamenta que no hagin estrenat "La doncella" a Girona... I parlant de posades en escena, pocs directors són més (o tant) virtuosos com Park Chan-Wook. Avui he sopat pop!;)

davidcuencadavidcuenca blog, 31-01-2017 22:12:23

Hola, Gerard!
En efecte, una experiència intensa digne del millor Shyamalan! Tot i que a mi potser me n'agraden històries (aparentment) més simples, com les d'"El bosque" o "El incidente".
SPOILER DELS GROSSOS: El que em té més desconcertat és aquesta fascinació que diuen que provoca l'última seqüència. Afirmen que és un gir que canvia tot el sentit de la pel·lícula. No ho comparteixo: el discurs del psicòpata feia estona que s'acostava a les tesis d'"El protegido" (una altra cosa és que això sigui l'anunci d'un enfrontament entre James McAvoy i Bruce Willis en una seqüela d'ambdues pel·lícules, com s'afirma).

Gerard, 02-02-2017 18:12:50

SPOILERS. Em sap greu però avui tampoc discreparem. Ho has exposat molt bé en la ressenya, poc més puc afegir. Del cinema de Shyamalan es parla molt dels girs finals que canvien el sentit de la pel·lícula, però al llarg de la pel·lícula va deixant pistes que, en certa manera, l'anticipen. Si les detectes abans del final, l'última seqüència no et fa canviar tant la interpretació de la pel·lícula. A més, entre els fanàtics (en el sentit positiu de la paraula) de Shyamalan hi ha moltes ganes d'una continuació d'"El protegido", que s'especula des del moment de la seva estrena ja fa setze anys!, així que la quasi-confiramció de la seva seqüela pot ajudar a aquesta fascinació. A més, l'escena en si està molt ben planificada.
Per cert, com s'hauria de dir en català "spoiler"?;)

davidcuencadavidcuenca blog, 02-02-2017 19:12:23

En certa manera, Shyamalan sembla esclau de la "síndrome del gir final". I el seu cinema és prou potent per fugir d'aquesta etiqueta simplista. Els contes de Cortázar també acostumen a tenir un gir final, i no per això en diem "el contista dels girs finals". Simplement, un bon cop d'efecte final pot COMPLETAR el relat, i no necessàriament transformar-lo.
Pel que sembla, literalment spoiler vindria a ser "espatllador". Jo proposo "aixafaguitarres" :-)

davidcuencadavidcuenca blog, 02-02-2017 19:42:44

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: