login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Ex machina" i "Personal shopper"

El meu germà té contractada la plataforma Netflix. No seria recomanable que un cinèfil com jo la tingués, perquè m'angoixaria davant de tanta oferta de sèries i pel·lícules (sóc així: necessito límits). Però dissabte érem a casa seva i ens va proposar de mirar una de les pel·lícules disponibles. L'elecció va ser “Ex machina”, i no se m'acut pel·lícula més pertinent per estrenar-me en això de Netflix. Perquè aquesta plataforma és capaç d'acotar-te l'elecció a partir de propostes basades en la selecció prèvia que hagis fet; és a dir, en certa manera és capaç d'interpretar els teus gustos. De fet, la tria de la pel·lícula feia temps que estava feta, ja que el meu germà l'ha vist diverses vegades (segur que Netflix n'ha pres bona nota) i tenia ganes de compartir-la amb nosaltres. Tot això ve a tomb per l'eix central de l'argument de la pel·lícula, i a partir d'aquí seran inevitables els spoilers. Són diverses les pel·lícules que han tractat la qüestió de la intel·ligència artificial, però poques s'han centrat en la qüestió de com es podrà aconseguir que aquesta intel·ligència sigui plenament humana. Fins i tot ara que el tema ja no és cosa de ciència-ficció, sinó que ja s'està plantejant la possibilitat imminent que els cotxes condueixin sols, el gran problema que apareix és que els diversos algoritmes que s'introdueixin per preveure totes les situacions possibles permetrien escollir a la màquina l'opció més lògica, però que aquesta no coincidiria necessàriament amb la més humana. “Ex machina” sembla proposar la solució al problema: si construïm el cervell del robot a partir de totes les dades que recullen els cercadors digitals, la màquina disposarà d'un mapa de comportaments humans. Dit d'una altra manera: si Netflix pot deduir els nostres gustos a partir de les nostres tries prèvies o si la publicitat que ens acompanya en la nostra navegació a Internet pot dependre de les consultes que hàgim fet a Google, tota aquesta informació (de cadascun de nosaltres) pot donar al robot tota la informació que necessita per actuar de manera autènticament humana. Perquè, segons la pel·lícula, les nostres cerques digitals no només mostren els nostres gustos sinó la nostra personalitat completa. El problema, és clar, és que una intel·ligència així seria (serà?) incontrolable per part dels humans i autènticament imparable. Ens ho adverteix el final de la cinta, de manera més subtil però igual de contundent que fa una pila d'anys “Terminator”: no importarem a les màquines, i més aviat els farem nosa. La nostra espècie, com s'insinua a la pel·lícula, correrà el risc de ser un simple fòssil del passat en favor d'una de més evolucionada. El joc pervers del gat i la rata, amb el recurs de les apagades utilitzat sàviament, ens ho adverteix. El suposat avaluador és en realitat l'eina per avaluar, el suposat manipulador és en realitat manipulat... Però en realitat res d'això no compta, perquè és el robot qui té la paella pel mànec: el gran error que han comès els dos protagonistes humans és no adonar-se de com n'és de ridícula la seva pretensió d'avaluar la màquina, perquè aquesta ja els supera en intel·ligència i diversitat tàctica (té la de tota la humanitat concentrada!). Ha jugat a escacs amb ells sense que se n'adonessin. Perquè, paradoxalment, en la seva pretensió de jugar a ser déus (renovació del mite de Frankenstein, i del de Pigmalió), el que han fet en realitat és crear aquest déu: una intel·ligència superior que ho sap tot d'ells i que per tant els farà anar com titelles. Inquietant, estimulant i reflexiva, aquesta pel·lícula que demana calma en el seu visionat (i segurament més d'un) es mereix amb escreix la seva condició de pel·lícula de culte.

Tot això (i segurament coses que m'oblido) ha donat de si la meva interpretació d'“Ex machina”. Em costa molt més d'analitzar, en canvi, aquesta “Personal Shopper” que vam anar a veure diumenge. Ho he de reconèixer: no vaig acabar d'entendre-la. Tinc la sensació que admet múltiples interpretacions, segurament de manera deliberada, però el problema és que en cap de les que el meu cap és capaç de plantejar hi acaben d'encaixar totes les peces. Però segurament no importa: l'important deu ser el que és capaç de suggerir, i això no és poca cosa. En el meu cas, em sembla que suggereix un paral·lelisme interessant entre la tecnologia i el món dels fantasmes: el whatsapp (que no tinc ni idea de per què, però sempre m'ha semblat una cosa antinatural, d'un altre món o d'una altra realitat) pot fer-te mantenir converses inquietants amb persones sense rostre (magnífica, tota la seqüència del viatge a Londres), i l'skype pot fer-te mantenir converses basades en autèntiques psicofonies cacofòniques quan falla la connexió. “Personal shopper” em sembla, per sobre de tot, una reflexió sobre la identitat en temps en què aquesta és fragmentada per la imatge que projectem a través de les diferents xarxes socials. Com a “The box”, una estranya pel·lícula protagonitzada fa força temps per Cameron Díaz, la tecnologia ha evolucionat tant que un espectador d'un altre temps o d'un altre espai la concebria com a quelcom sobrenatural. I això porta a un últim element interessant d'anàlisi: de la mateixa manera que, com he explicat recentment, pel·lícules com ara “It follows” o “Déjame salir” reinventen el cinema de terror a partir de l'establiment de metàfores sociològiques, n'hi ha d'altres com ara aquesta “Personal shopper” o “Múltiple” que són autoreflexives, ja que es plantegen l'origen de la percepció d'allò sobrenatural.

En definitiva, magnífic cap de setmana cinèfil, rematat per una immensa alegria futbolística. Em refereixo, evidentment, a l'ascens del Girona. A què més em podria referir, si no?

Comentaris (5)06-06-2017 22:03:50

Gerard, 07-06-2017 17:56:43

Hola David i companyia!
"Personal shopper" m'agradà molt i això que no les tenia totes perquè l'última d'Assayas, "Sils Maria", no m'acabà de convèncer, potser perquè hi sortia la Juliette Binoche, i perquè part de la crítica l'havia matxecada (potser la mateixa que considera la Juliette Binoche una actriu superlativa). Imagino que Assayas juga amb certa ambigüitat i en part aquesta és la gràcia de la pel·lícula.
En canvi "Dejáme salir" tot i que no em desagradà del tot no li he acabat de trobar el punt.

davidcuencadavidcuenca blog, 07-06-2017 22:25:45

Hola, Gerard!
"Personal shopper" és més subtil, mentre que la metàfora de "Déjame salir" és més de broc gros. Potser aquesta és la qüestió...

Gerard, 08-06-2017 18:09:36

No ho sé pas... Potser és una qüestió d'expectatives. De "Déjame salir" sabia del rerefons racial i potser m'esperava quelcom més... No ho sé..., (SPOILER), afirmar que els blancs tenen enveja de les qualitats físiques i mentals dels negres em deixà una mica descol·locat. De totes maneres la pel·lícula no té pas pocs grans moments cinematogràfics.

davidcuencadavidcuenca blog, 09-06-2017 00:15:01

Per mi el que vol suggerir és que el paternalisme progre amb què alguns blancs tracten els negres és pitjor que l'odi...

davidcuencadavidcuenca blog, 12-06-2017 23:17:57

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: