login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Magical Girl" i "La noche cae sobre Manhattan"; lectura: "Tot esperant Godot"; i futbol: Barça 6- Celta 1

Per fi trobem el cap de setmana ideal per veure un regal de Reis: "Magical Girl." L'esperava amb ganes, i no em va decebre gens ni mica. Explicar res sobre aquesta pel·lícula és complex: difícilment faràs res semblant a un spoiler, però li pots prendre gran part de la gràcia a qui no l'hagi vist. Per tant, si és el cas, primer cal córrer a veure-la i després continuar llegint. Ho intento: bàsicament, la metàfora clau és la del puzle. El rep de mans d'una psicòloga un personatge traumatitzat per un fet del passat, i esdevé símbol de la reconstrucció (i posterior redestrucció) de la seva estabilitat emocional. Però, sobretot, el puzle és una metàfora de la pròpia pel·lícula: l'espectador ha de treballar per fer encaixar les peces, i a sobre al final n'hi ha una que falta, de manera que caldrà la imaginació per completar-la. Què va passar entre Bárbara i Damián? Que cadascú ho decideixi... D'altra banda, res sembla gratuït en aquesta història de lògica inversemblant (però lògica al capdavall, i de coherència interna) que enmig de les situacions més increïbles t'engalta com si res certa càrrega social. Que els antagonistes siguin dos professors, un de matemàtiques i un de literatura; el paper de l'exemplar de la Constitució espanyola; aquell gol de la selecció espanyola en el moment més atroç; les mateixes paraules inicials del film (dos i dos sempre fan quatre?)... No ho analitzaré, perquè la pel·lícula és més suggerent que racional. Potser l'únic error (o, si més no, element qüestionable) sigui la voluntat de localització d'una pulsió que jo intueixo més aviat universal entre raó i passió. Sigui com sigui, el millor d'aquesta pel·lícula de Carlos Vermut és que fa transitar l'encallat cinema espanyol per camins desconeguts, i el resultat és una experiència molt estimulant.

Però com que, com diria el poeta, m'exalta el nou i m'enamora el vell, també gaudeixo molt amb la sobrietat i el classicisme del Sidney Lumet de "La noche cae sobre Manhattan". Una pel·lícula amb un guió impecable que situa tots els seus personatges encarats a dilemes ètics de gran magnitud. Potser l'única cosa que retrauria a aquest thriller policíac és l'ús un pèl massa emfàtic que en moments puntuals fa de la música, i que fa que flirtegi innecessàriament amb la moralina una història que precisament té com a gran virtut la recerca dels grisos, de la zona relliscosa que hi ha entre el que és legal i el que és correcte.

Aquest productiu cap de setmana em porta també a enllestir la relectura de "Tot esperant Godot". Poques obres (si és que n'hi ha alguna) han aconseguit transmetre com aquesta immortal i despullada peça teatral de Samuel Beckett l'absurditat total de la nostra existència. Amb tota la cruesa, Beckett ens posa cara a cara davant la buidor i la falta de sentit de la nostra vida efímera i ridícula, aquesta pàgina en blanc que ens obliguem a omplir de passatemps i de conflictes per no embogir. Sort en tenim, de la nostra capacitat d'autoengany, per suportar la consciència de la nostra insignificança. En determinats moments, com quan assisteixes a la mort lenta d'un familiar o quan t'informen del decés inexplicable d'algú com la nostra estimada Muriel (navegant incansable cap a una Ítaca de la qual s'ha quedat injustament a les portes), aquesta sensació de no-res i de sense sentit es fa més punyent que mai.

Suposo que per això (per tenir la impressió que existim, en paraules d'un dels personatges de "Tot esperant Godot") creem artefactes tan inversemblants com el futbol. Com que el món ha de ser repartit, hi ha gent assenyada que veu aquesta activitat com vint-i-dos ganàpies donant puntades de peu a una pilota, i d'altres malalts que concebem aquest esport com la metàfora més irracional però més profunda de la vida. I, per què no, estem convençuts que en mans de gent com els actuals futbolistes del Barça pot arribar a la categoria d'obra artística. La segona part del Barça d'ahir mereixeria una exposició permanent en un museu. Una altra exhibició, doncs, d'aquest equip imponent: el conjunt de Guardiola potser era més romàntic, però aquest pot arribar a ser una piconadora. I, malgrat que sempre hi haurà mediocres que confondran la creativitat amb la falta de respecte, només per la jugada extraterrestre que va donar lloc al penal, Messi es va guanyar el dret a llançar-lo com li donés la gana. Només faltaria. I nosaltres que ho gaudim. Com si l'hagués volgut llançar d'esquena a la porteria.

Comentaris (3)15-02-2016 23:44:15

davidcuencadavidcuenca blog, 18-02-2016 00:58:12

Nou article

Mediocre, 18-02-2016 21:20:36

Hala celta, sort al barça de aqui a final de temporada, aviam si aguanten el ritme ;D

davidcuencadavidcuenca blog, 19-02-2016 00:16:28

Haha Òscar (perquè suposo que ets l'Òscar). Que consti que el meu comentari anava més dirigit a la premsa de Madrid que no pas als aficionats del Celta...

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: