Hi ha caps de setmana fantàstics, com el passat; d'aquells en què et sents bé, t'ho passes bé amb tot el que fas, et sents relaxat i carregues piles. N'hi ha d'altres, com aquest últim, que més aviat són de transició, en què carregues amb el llast d'un disgust rebut a la feina i en què vas a remolc, amb un peu en l'intent de mirar endavant i girar full i un altre encara encallat en el sotrac. Deu ser per això que aquest cap de setmana, que no ha estat gens dolent tampoc des del punt de vista de les petites grans passions, m'ha costat connectar amb els moments d'oci i m'ha faltat viure'ls com l'ocasió es mereixia.
Potser per això vaig veure el clàssic "Malas tierras", de Terrence Malick, amb certa asèpsia. La pel·lícula és indiscutiblement bona, esplèndidament filmada i audaçment narrada, però no vaig poder evitar sentir certa distància davant d'uns personatges i uns diàlegs incomprensibles (o, més ben dit, absurds i amb un punt de grotesc). La pel·lícula és molt dels 70, amb els seus paisatges desèrtics, la seva joventut sense esperança, la seva dialèctica un punt onírica i la seva narrativa més aviat fragmentada. Comencem a intuir-hi un Malick transcendentalista i panteista, que dirigeix amb mà mestra els destins d'uns personatges perduts i que semblen tan sols voler demostrar-se que existeixen. No és el meu tipus de pel·lícula preferida, o jo no tenia del tot el dia, però cal reconèixer-li els mèrits, que en té uns quants.
Però és que ja dic que aquest ha estat un cap de setmana que m'ha trobat una mica baix. Serveixi d'exemple que fins i tot el revisionat d'una obra mestra com "Vertigo" no em va deixar del tot satisfet. És possible que en algun moment em semblés una truculència gratuïta i poc consistent? Quina blasfèmia! És una reflexió sublim sobre els mecanismes de la identitat, un pas de rosca magistral al mite de Pigmalió que no pot ser més irònic, un recital d'escenes icòniques (aquella reaparició espectral de Madeleine sobre un fons verd que Amenábar va homenatjar a "Abre los ojos"), una banda sonora emblemàtica, un joc endimoniat sobre el sentiment de culpa... D'acord que l'obsessió de Hitchcock per la psicologia freudiana a vegades esgota, però "Vertigo" és una peça de culte indiscutible per a qualsevol amant del cinema. El que passa és que quan no es té el dia, no es té el dia.
I, per acabar-ho d'adobar, el Barça va tornar a deixar-me els sentits adormits. Li agraeixo la professionalitat i la seriositat amb què va disputar un partit trampa abans del que esperem que sigui una setmana gloriosa, però el cas és que es va posar la samarreta carmesí dels partits avorrits (no m'ho invento jo, és pura estadística comprovar l'avorriment que presideix els partits que juguem amb aquest color) i el partit es va fer més llarg que un dia sense pa. Només sóc capaç d'analitzar, i no pas positivament, el partit de Neymar, un jugadoràs amb espais però que alenteix desesperantment el joc en estàtic quan el que cal és fer canvis ràpids d'orientació. Però un altre dia a l'oficina amb l'expedient cobert, i continuem líders.
Uf! Ja m'adono de la mena d'article que m'ha sortit, tot i tenir a les mans un material de primera que faria les delícies de qualsevol culer cinèfil! Espero que serà passatger i que aviat tornarà a sortir l'entusiasta irreductible que malgrat tot porto a dins. Per començar a esforçar-m'hi, em poso a pensar en la final de copa, i hi aporto una idea que convido a qui ho vulgui a divulgar-la. Donat que això de xiular himnes és certament una cosa molt lletja, jo tinc una proposta: els bascos que facin el que vulguin, però què passaria si els catalans, en comptes de xiular l'himne, el cantéssim? El nostre, s'entén. Tothom a cantar a plens pulmons "Els segadors" quan entri el descendent de Felip V, i a veure això com ho combaten. Queda dit.