login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Maps to the stars", "Fuerza mayor" i "Calvary"; i futbol: Barça 6 - Rayo 1

Cap de setmana rodó. Molt relaxant i molt satisfactori pel que fa a les petites grans passions. Vam anar tres cops al cinema (demano que ens facin clients honorífics: estem aixecant la indústria nosaltres solets!), a veure tres pel·lícules magnífiques, i el Barça va golejar i va recuperar el lideratge de la lliga. Què més es pot demanar?

Dissabte vam veure dues pel·lícules. La primera, "Maps to the stars", l'últim enginy de David Cronenberg. Començaré parlant dels Oscar, malgrat ser un tema per mi secundari, perquè pot ajudar a entendre allò que aquesta pel·lícula vol explicar, que no és altra cosa que l'egocentrisme acrític de Hollywood. Parafrasejant la crítica Imma Merino, no és estrany que la gran Julianne Moore guanyés l'Oscar per una interpretació probablement convencional a "Siempre Alice" i no per la seva desbordant entrega en aquesta àcida sàtira sobre el món de les estrelles de Los Angeles. De la mateixa manera, l'Acadèmia va quedar bé premiant una pel·lícula certament crítica sobre el món dels actors i la fama com és "Birdman", però que no és ni la meitat de corrosiva que l'ignorat film de Cronenberg. El cineasta canadenc utilitza la metàfora de l'incest per mostrar un món malsà i endogàmic, un cercle d'enveges i cultes a l'ego incapaç de parir art pur, només capaç d'engendrar remakes i altres andròmines. Cronenberg construeix un conte pervers, amb la coherència il·lògica dels somnis. Sense arribar a la perfecció del David Lynch de "Mulholland Drive", Cronenberg també col·loca els personatges en un malson ple d'espirals i cercles viciosos que no poden portar a res de bo. I, ben mirat, el final del personatge de Julianne Moore no pot ser més irònic.

Després de berenar mentre gaudíem en un bar de la derrota del ja exlíder de primera divisió (he comentat ja que ha estat un cap de setmana perfecte?), vam assistir a la segona sessió del dia. En aquest cas, "Fuerza mayor". Una pel·lícula molt europea, amb gust pels plans fixos, els diàlegs llargs i alguns silencis reveladors. Una pel·lícula definitivament molt nòrdica, pel que fa al seu diàleg entre els paisatges exteriors i l'interior dels personatges. Sense arribar a la mestria del romanès Cristian Mungiu ("Cuatro meses, tres semanas y dos días"; "Más allá de las colinas"), el director fa un ús intel·ligent de l'enquadrament per transmetre l'angoixa dels espais oberts i la claustrofòbia dels espais tancats a mesura que el desassossec es va apoderant cada vegada més dels personatges, a partir d'una suposada anècdota inicial que cada vegada s'enverina més. Tot i algunes irregularitats narratives, la pel·lícula funciona molt bé sobretot gràcies a dos elements. En primer lloc, el contrapunt humorístic que suposa la parella amiga del matrimoni protagonista (tot i que la rialla se't pot glaçar si t'adones que per mitjà de la seva còmica discussió t'estan interpel·lant a tu). En segon lloc, un enginyós doble final que passa d'una redempció en realitat fictícia (es tracta d'una situació falsa pactada pel matrimoni per protegir els fills, tot i que m'avergonyeixo d'haver necessitat la lectura d'una crítica per adonar-me'n) a una de real que en realitat es basa en l'exposició de la dona als mateixos defectes de què acusava el marit. En aquest sentit, queda desmuntada una protagonista femenina implacable amb el seu cònjuge però que en realitat em sembla el personatge més egoista de tots. Això perquè el motiu que fa que li costi perdonar em sembla que queda molt ben apuntat a l'escena en què conversa amb una amiga el dia que ha anat a esquiar tota sola: el que no accepta és que s'ha trencat el miratge sobre el qual ha construït una vida incapaç de la satisfacció individual (m'encanta la concepció de la maternitat de l'amiga, tan allunyada de la idea de sacrifici imperant: la millor manera de fer feliços els meus fills és que em vegin feliç). I, amb tot això, queda a l'aire una pregunta pertinent: és el comportament instintiu del pare al principi de la pel·lícula una causa de desconnexió amb la família, o bé n'és més aviat la conseqüència?

Finalment, ahir, després de la golejada del Barça, tornem a anar al cinema. I la tornem a encertar amb "Calvary". Pel·lícula que es pot llegir també com un relat sobre la impossibilitat d'exercir la bondat en una societat corrupta, "Calvary" parteix d'un plantejament de thriller que acaba desembocant contra tota expectativa en una radiografia social desoladora. El protagonista és un capellà irlandès que intenta guiar la moral dels habitants de la seva parròquia. És un home bo, però no té credibilitat perquè l'Església a la qual representa és una institució que ha fet mal en massa àmbits: pederàstia, persecució de la ciència, connivència amb el racisme, condemna del suïcidi i l'eutanàsia... Davant d'aquest panorama, el capellà intentarà fugir, però una situació suposadament anecdòtica però profundament immoral (la més dolorosa de totes, perquè no parteix de les ganes de fer mal sinó de la més profunda inconsciència) farà que finalment decideixi fer com Jesucrist i anar cap a una mort segura per mirar de redimir la seva gent. Al final, només queda la difícil opció del perdó, i la fe veritable que hi pugui haver al fons de cadascú (per a aquells que tinguin la sort de conservar-ne). Segurament hi haurà qui acusi la pel·lícula de moralista, però jo simpatitzo plenament amb un guió que apel·la a l'ètica del sentit comú, en una societat perduda que ha confós la sàvia decisió d'alliberar-se dels prejudicis religiosos amb un innecessari i perjudicial desert en l'àmbit dels valors humans.

I queda ja només per comentar el partit del Barça. Victòria (enganyosament) contundent i recuperació del lideratge. Com deia al principi, què més es pot demanar? Doncs potser una mica més de convicció en el joc de l'equip, que darrerament sembla haver confós una sana imprevisibilitat amb una perillosa indefinició. El partit es va posar ràpidament de cara, amb un gol molt matiner, i davant el plantejament valent del Rayo l'equip podia escollir entre mirar de controlar la possessió en un partit que embogia per moments o sentenciar-lo aprofitant el vertigen. Com que al Barça de Luis Enrique li agrada la gresca, va buscar la segona opció i a punt va estar d'aconseguir-ho. A mesura que passaven els minuts, però, la cosa es va anar complicant i va tornar a passar allò que més em molesta: no es jugava a allò que el Barça volia. Ho he dit molts cops: no m'importa que juguem de maneres diferents, sempre que juguem a allò que volem jugar nosaltres, sempre que nosaltres siguem els protagonistes. Però, en fi, ara mateix aquest és un equip tocat per la vareta, en què Messi és capaç de fer tres gols sense baixar de l'autocar (ahir va jugar amb una indolència exagerada). Aniria bé corregir algunes coses per tal que no es trenqui l'encanteri, però el cas és que de moment ens mirem al mirall i aquest ens diu que som els més guapos del regne.

Comentaris (8)09-03-2015 23:23:01

Neus, 10-03-2015 10:49:58

Pel meu gust, la millor de les tres ha estat "Maps to the Stars", tot i que és una mica passada de voltes al final. Potser és la menys recomanable, però em va encantar. Sóc rara? hehehe

Gerard, 10-03-2015 15:01:49

Gota! Una tarda vaig veure una samarreta amb la següent inscripció: "en el meu món el freak ets tu".
El que menys m'agradà de "Fuerza Mayor" és que em recordava altres pel·lícules, sobretot les de Haneke, que no és un director que apreciï excessivament.
El que més m'agradà és la sensació de desassossec que em produïa, com m'introduïa en la trama i en el drama que vivien els protagonistes, el ritme de la narració, els enquadraments, els plans morts plens d'informació.
Curiosament, en l'escena entre la dona i l'amiga el que més em cridà l'atenció va ser en com l'amiga acceptava els seus impulsos més primaris, per dir-ho d'alguna manera, i hi sabia conviure amb ells, i en la diferent concepció del rol de l'home i en la dona en la família.
Tampoc vaig saber veure la redempció fictícia, i el final el vaig interpretar com la demostració que els dos homes com a marits i pares han après quin és el seu rol, tot i que ara que ho dius, la mare només pensa en baixar de l'autobús.

Gerard, 10-03-2015 15:14:59

Es perillós llegir el vostre bloc, massa sovint em convenceu de pel·lícules que dubtava en anar a veure!
Per la meva banda, sembla que "Timbuktu" m'agradà. Una visió del yihadisme feta per un musulmà. La peli mostra com canvia la vida dels habitants de Timbuktu amb la proclamació de l'estat islàmic, i, paral·lelament el dia a dia una família de pastors nòmades, i com la seva vida també acaba tacada per la invasió bàrbara. A més, el director filma amb la mateixa llum tant els habitants de Timbuktu com als yihadistres.

davidcuencadavidcuenca blog, 10-03-2015 22:06:08

Neus, a mi potser "Maps to the stars" em sembla la menys bona, tot i que m'ho vaig passar pipa veient-la.

davidcuencadavidcuenca blog, 10-03-2015 22:11:33

Gerard, la redempció és fictícia perquè el paper d'heroi del pare és inventat. Ho demostra que la dona després pot caminar perfectament. D'això últim ens en vam adonar, però no havíem sabut interpretar-ho. I a l'autobús el que em va cridar l'atenció va ser justament això: a la mare li surt el mateix instint de supervivència que al marit, i baixa de l'autobús TOTA SOLA! (sense pensar en la resta de la família). Al pla final, mentre tothom va baixant la carretera, la càmera es va passejant pels diferents rostres de la gent. M'agrada especialment la cara de l'amiga rosseta: hi veig orgull per l'actuació del seu amant i alhora la malícia de qui ha enganxat en fals l'amiga que tan perfecta es creia, però això ja són neures meves, i possiblement foaclitzo en la seva mirada allò que jo hi he experimentat.

davidcuencadavidcuenca blog, 10-03-2015 22:13:57

Ah! I no et refiïs gaire del criteri del blog. Ja veus que tinc tendència a entusiasmar-me amb qualsevol cosa, i em fa l'efecte que tu ets més exigent. Nosaltres és que ens ho empassem gairebé tot! :-)

davidcuencadavidcuenca blog, 10-03-2015 22:15:04

Sobre "Timbuktu" no puc opinar. És la típica pel·lícula que tinc en consideració quan apareix, però que sempre acabo trobant alguna altra cosa que m'atrau més per veure...

davidcuencadavidcuenca blog, 16-03-2015 22:52:11

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: