Recordo una frase escrita per un crític de "Fotogramas". Deia més o menys així: "Cada vez que Ridley Scott estrena una nueva película estoy más convencido de que Alien y Blade Runner las hizo un primo suyo." Aquesta llegenda negra, aquesta comparativa odiosa, ha perseguit el cinema de Scott des de sempre. Suposo que és el preu a pagar quan has irromput en el món del cinema d'una manera tan bèstia: després de firmar dues obres mestres només de començar, l'única cosa que pots fer és anar de baixada. I el cert és que Ridley Scott no és en absolut un mal director, però l'ombra dels seus primers èxits ha estat massa allargada i sempre l'ha perseguit. Per això cal celebrar els seus encerts, encara que no estiguin destinats a ser tan perdurables en la memòria com les pel·lícules anteriorment esmentades.
I és que m'he endut una sorpresa prou agradable amb "Marte", sobretot partint de la base que en principi no tenia cap intenció de veure-la. Partint d'un material de primera com és la novel·la que adapta (si he de fer cas del meu germà, que és qui em va enredar per acompanyar-lo a veure-la), Scott l'encerta sobretot en el to, que pel que sembla ja era marca de fàbrica del producte original. Perquè el millor que té aquesta història sobre un home abandonat a la seva sort al planeta vermell és que mai s'acaba de prendre del tot seriosament a ella mateixa. I jo, que m'esperava un avorriment a l'estil Náufrago pero en Marte, em vaig divertir molt més del que m'esperava. La història suggereix que el millor antídot contra les adversitats és el sentit de l'humor, de manera que la pel·lícula agafa un to pràcticament de comèdia que la fa molt saludable.
Naturalment, hi ha alguna americanada inevitable, i segurament per una associació d'idees causada per la presència de Matt Damon la idea d'arriscar sis vides per salvar-ne una em va fer pensar amb la moralment qüestionable "Salvar al soldado Ryan". Però la comicitat amb què es tracta tot fa que no s'estalviï una certa desmitificació de la NASA, i qui ho vulgui fins i tot hi trobarà una certa acidesa i mala llet al respecte. En tot cas, potser només em queda una raó de mal regust davant d'aquesta pel·lícula tan agradable com, de fet, prescindible: mai havia vist la meva admirada Jessica Chastain tan desaprofitada. Fins i tot gosaria dir que mai l'havia vist tan malament. Tot i que negaré haver-ho dit.