Per acabar l'any, visitem Còrdova i després passem uns dies amb la família a Lucena. Al tren passem l'estona amb una pel·lícula a l'anada i una altra a la tornada. Primer, “Mascotas”: queda clar que a Illumination Entertainment, creadora dels carismàtics Mínions, els queden moltes hores de guió per acostar-se a Pixar. Són bons creant personatges simpàtics, però els falta argument. I d'acord: no tenen la mateixa pretensió intel·lectual, però si busquen divertir a mi m'acaben avorrint amb tanta peripècia passada de voltes. Dit d'una altra manera: el peatge de l'acció necessària per enganxar els nens ocupa massa espai, i els bons gags que apareixen en la quotidianitat dels animals es perden enmig de tant de vertigen.
Tornant, “Infierno azul”. Pel·lícula inquietant, com inquietants són a vegades les casualitats: vam estar a punt de veure-la el dia abans amb la família, però al final se'ns va fer tard. Entre totes les pel·lícules possibles, tanta casualitat fa una mica de cosa... El cas és que l'última pel·lícula de Jaume Collet-Serra es consumeix amb facilitat, segurament la mateixa amb què s'oblida. Però és eficaç: t'angoixa i et fa passar una mala estona amb elements mínims, essent molt superior a exercicis similars ambientats al mar com ara “A la deriva”. Collet-Serra fa el seu homenatge particular a Spielberg amb dues referències: l'òbvia “Tiburón” i la potser involuntària “El diablo sobre ruedas” (o com fugir d'un element implacable que s'interposa entre tu i el teu destí). Distreta, malgrat que li sobren coartades dramàtiques innecessàries.
I, amb tant de tren, tinc temps d'enllestir l'última lectura de l'any: “Amberville”. Assegura el seu autor, amagat sota el pseudònim Tim Davys, a la solapa de l'edició de Columna, que va trigar anys a llegir un llibre i que va aprendre a explicar històries mitjançant sobretot el cinema. Doncs potser es nota, per bé i per mal. És evident que va aprendre el gust per l'estructura trencada, per la multiplicitat de punts de vista i pels girs inesperats. El problema és que literàriament a l'artifici se li veuen algunes costures. Tot i així, es llegeix amb plaer, i ofereix una estimulant lectura existencialista. Que no acabi de trobar l'equilibri amb la intriga que proposa acaba essent un mal menor.
I, en fi, que al marge d'aquest consum cultural irregular, hem gaudit molt de la nostra estança en terres cordoveses. La capital és preciosa, amb una mesquita imponent i que emociona, i la seva gent és oberta i amable amb el visitant. I a Andalusia hem viscut un cap d'any intens, divertidíssim, on la gent ja és al carrer menjant, bevent i ballant fins poques hores ABANS de les campanades. La meva família i els seus amics, la gent andalusa en general, ens fan sentir tan bé que m'arribo a plantejar si és correcte el meu desig d'independència. Però pel mòbil ens arriben notícies del tracte infame de l'Audiencia Nacional al regidor de Vic Joan Coma, i de seguida recordo que el nostre problema és amb l'Estat (bé, no només: un descerebrat acaba d'amenaçar de mort el nostre president) més que no pas amb la seva gent. Tenim moltes ganes de tornar amb els pobles germans del sud de la península però, conscients que la independència no ens ho impedirà pas i que aquesta és necessària per a la nostra dignitat individual i col·lectiva, entre abraçades amb oncles i cosins trobem un moment per brindar en veu baixa perquè aquest 2017 sigui, d'una vegada, l'any 1 de la nostra nova era.