login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Musa"; i lectura: "El pacifista que pretenia volar una discoteca"

O el gènere fantàstic està en crisi, o ho estic jo (o totes dues coses). Però el cas és que, sigui com sigui, després d'una visita a Sitges no del tot reeixida, ara fa setmanes que anem recollint engrunes del festival per les sales gironines i cap proposta acaba de ser satisfactòria. I, de fet, aquesta “Musa” del normalment estimulant Jaume Balagueró, menys que cap altra. D'entrada la pel·lícula sembla interessant perquè planteja una trama aparentment similar a l'encara no superada “Els sense nom”: una persona atrapada en una pèrdua traumàtica es veu abocada a una fosca i desconcertant investigació. Aviat, però, es veu que les similituds no passaran d'aquí, ja que la història és tan absurda i tan rebuscada que, si no fas un esforç molt gran per entrar en la seva suposada lògica interna, acabes arribant a la conclusió que no té ni cap ni peus. Amb les seves cites de Dante i Milton, hom diria que Balagueró ha intentat acostar-se a l'univers de “Seven”, però més aviat li ha sortit una mena de “Codi da Vinci” de pa sucat amb oli (com si la historieta de Dan Brown no ho fos ja prou, de pa sucat amb oli). En definitiva, a Balagueró li passa factura haver partit d'un material aliè, i aquesta vegada ni tan sols pot redimir la pel·lícula amb la seva habitual tendència als finals tràgics. Només se salva una mica el missatge que per avançar cal desprendre's del llast del passat, però és massa poca cosa per a un conjunt de despropòsits. I que consti que sóc tan contundent perquè Balagueró és un cineasta a qui admiro, i quan les expectatives són altes la decepció sempre és molt més gran.

La nit ventosa d'ahir, facilitadora d'insomni, em va servir per enllestir per fi una lectura que arrossegava des de finals d'estiu, absorbit com he estat i estic per la voràgine d'esdeveniments que afecten el nostre país i que m'han tingut per desgràcia més enganxat a pàgines periodístiques. I això que m'ha passat una cosa curiosa: de la mateixa manera que hi ha qui visita Praga acompanyat de Kafka o Dublín acompanyat de Joyce, jo he viatjat per aquesta tardor convulsa justament acompanyat d'una obra sobre el franquisme (aquest franquisme que ara torna, si és que havia marxat mai): “El pacifista que pretenia volar una discoteca”, de Joan Gasull. Vaja, que per desconnectar no era la millor lectura, però quan la vaig començar no m'imaginava que les coses acabarien anant com han anat. Literàriament, és una aposta clara pel to documental, en què l'autor disfressa hàbilment (i la narració se'n beneficia) el seu rol secundari en els fets de la discoteca Tiffany's de Platja d'Aro, en què un activista antifranquista va intentar dinamitar, afortunadament sense èxit, l'esmentat local en plena afluència de públic. La primera part és una crònica de la resistència clandestina, la segona ho és de la vida a la presó, i la tercera és per mi la més interessant: la de la reflexió posterior, des de la maduresa, sobre l'acció frustrada. El narrador opta per abandonar qualsevol temptació d'èpica des del començament, en presentar des de les primeres pàgines la matusseria de la intervenció. I a partir d'aquí ens posa en context fins a arribar a la seva estimulant part final, en què presenta un dilema incòmode al voltant de la legitimació de la violència. Assegura el protagonista que està alleujat que la seva acció no hagués estat reeixida, però que no és capaç de negar de manera rotunda la necessitat de la violència. I, en aquest punt, reprodueix un discurs que jo ja he sentit alguns cops xerrant amb intel·lectuals d'esquerres i que sempre he rebutjat per poc satisfactori: l'argument seria que hi ha una violència estructural, soterrada, que és la del poder, i que aquesta justificaria l'existència d'una rèplica violenta. Rotundament, no hi estic d'acord. Sóc un pacifista convençut, i qualsevol forma de violència em repugna. Ara bé, i a propòsit de tot el que està passant aquests dies: no és menys cert que hem pogut constatar que el pacifisme passiu no crea aliats, perquè no afecta a ningú. Què cal fer, doncs? Cal renunciar a la manera exemplar com hem fet les coses fins ara? De cap manera: és la nostra essència i és la nostra força. No podem renunciar en cap cas a la no-violència, ni per estratègia, ni per convicció ni per ètica. Però el que sí que es pot fer davant la violència estructural és violentar (sempre pacíficament) la quotidianitat. Des de la vaga general de dimecres passat, he sentit i llegit des de tribunes independentistes diverses crítiques als talls d'infraestructures clau del país. És evident que aquestes accions són incòmodes, i que no agraden a tothom (per no dir que no agraden a ningú). Però ha arribat un moment en què cal dir que segurament són necessàries. I no és culpa nostra que hagi arribat aquest moment, després de set anys de manifestar-nos sense llençar ni un paper a terra i que ningú ens hagi fet ni cas. El que vull dir és que si hi ha deu persones innocents a la presó simplement per les seves idees, bé que s'ha de tenir dret a alterar la rutina de la gent per visibilitzar-ho. Que si hem de tenir por que qualsevol cosa que escrivim pugui ser utilitzada en contra nostra mentre la ultradreta campa lliurement pels nostres carrers, no es pot pas dir que siguem nosaltres els que fem que aquest país no funcioni d'una manera normal. I, sobretot, que si la Unió Europea anteposa l'economia a la decència, aleshores el que cal és tocar-los la butxaca. Dit d'una altra manera: cal trobar la fórmula per continuar exercint el pacifisme sense que es transformi en passivitat. I és així que arribo a una mena de postdata amb què vull acabar avui: ara mateix, té més sentit la lògica revolucionària de la CUP que la lògica ortodoxa dels partits tradicionals, que fins ara s'ha mostrat ineficaç. No tinc ni idea encara de quina llista del bloc republicà acabaré votant a les il·legítimes (però qui sap si definitives i aclaridores) eleccions del 21-D, però em sembla que és un bon moment per expressar aquestes paraules de desgreuge cap a una formació amb la qual he estat molt dur i molt crític en el passat. I que no es preocupi la gent d'ordre: les mesures excepcionals són només per a temps excepcionals. La República no serà (no és) el que es va veure dimecres, però ara mateix el de dimecres feia falta.

Comentaris (2)14-11-2017 00:42:16

davidcuencadavidcuenca blog, 16-11-2017 00:35:23

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: