Sovint comento, i crec que ho he fet més d'un cop des d'aquesta modesta tribuna, que no n'hi ha prou que una pel·lícula et remogui la consciència per considerar-la una obra artística. Hi ha d'haver alguna cosa més. Ha de tenir troballes de llenguatge, retòriques, de planificació de plans o de muntatge... "Nader y Simin" ho té tot.
Aquesta sublim (per magnífica i perquè parla de grans temes) pel·lícula iraniana va ser capaç de deixar-me clavat al sofà una xafogosa tarda d'estiu, a l'hora crítica de la migdiada, sense gairebé deixar-me respirar. La pel·lícula es gaudeix en i amb tots els sentits, orgànicament i intel·lectualment.
Per començar, la posada en escena. És admirable com transmet la sensació de claustrofòbia que et fa més propera l'angoixa dels personatges. Rodada en espais gairebé exclusivament tancats, tot són cortines que es passen i portes que es clouen (la qual cosa acabarà essent un recurs dramàtic essencial, ja que allò que es veu i sent i allò que no serà fonamental), i tot plegat reforçat amb una decidida aposta pels plans curts que engabien encara més els protagonistes i l'espectador.
A la primera mitja hora llarga no sembla que passi res. Assistim a les tribulacions d'una família en descomposició, però poca cosa més. Però la pel·lícula té magnetisme, i ja ens ha atrapat. De mica en mica, de manera implacable i amb un punt d'inflexió decisiu, la història va evolucionant de melodrama en thriller d'intriga. Però la veritable dimensió de la cinta és moral o, més ben dit, ètica. L'espectador occidental pot trobar-hi una mirada crítica al pes de la religió, però és molt més que això. Aquí ningú és malvat ni tampoc està net de culpa, i l'enfocament gens sermonejador de la narració interpel·la l'espectador perquè prengui les seves pròpies conclusions, sobretot en un final aparentment frustrant però que ens obliga a posicionar-nos en el dilema final, en una obra que de dilemes n'està plena, mentre ens preguntem fins a quin punt hi ha quelcom de simbolisme en la dialèctica entre la mirada emocionada i decidida de la nena i la mirada perduda de l'avi amb alzheimer a propòsit de l'anàlisi de l'evolució generacional de la societat iraniana.
Una obra mestra? No ho sé. Una obra que et fa sentir ple i agraït del que t'ha ofert, això segur.