login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Nuestra hermana pequeña"; i futbol: Barça 1 - València 2

He llegit en alguna banda que al director japonès Hirokazu Koreeda li retreuen el fet de transitar per camins cada vegada més convencionals. Crec, però, que el que no li perdonen és que el tema central de la seva filmografia hagi esdevingut definitivament la família. La família és vista pels intel·lectuals dogmàtics com a una institució caduca i en decadència i, malgrat que certament Koreeda hi posa la lupa per fer-hi sorgir tot allò que no hi funciona, sembla que molesta que la seva mirada sobre aquesta institució acabi essent lluminosa i partidària de la seva necessitat. Però les pel·lícules de Koreeda no són apologies de la família com determinades pel·lícules americanes molt dretanes i molt republicanes, sinó que el cineasta nipó en fa la dissecció i aposta per la crítica malgrat que li agradi arribar a l'esperança. Koreeda s'agafa el seu temps per acompanyar els seus personatges (als quals estima i respecta), en una pel·lícula en la qual aparentment no hi passa absolutament res però en la qual en realitat les coses importants passen dins l'ànima de les seves criatures, marcades per l'abandonament. Història de la relació entre uns personatges femenins que es dediquen a omplir els espais buits provocats per l'absència (l'escena de la mesura de l'alçada de la germana petita és d'una senzillesa i una sensibilitat exquisides), la química entre les protagonistes ens permet avançar sense avorriment per la seva quotidianitat i descobrir, com també és habitual en Koreeda, que en els més joves (aquesta germana petita molt més sensata i madura que les adolorides i anestesiades germanes grans) hi ha l'esperança. Una sortida del cinema plena de llum i bones sensacions, i més després d'haver comprovat aquell mateix matí de dissabte la implicació i l'interès de centenars d'adolescents (com en el seu moment en la Trobada de Clàssiques) en la fira Ciència Entre Tots de Girona. A vegades un professor encara pot sentir que hi ha futur, i que la seva feina té algun sentit.

Precisament a la fira científica, diversos alumnes meus em van explicar de manera molt entenedora el principi d'acció-reacció: omplien d'aigua amb una manxa un divertit coet que acabava volant pels aires. El motiu era que la pressió de l'aigua cap avall provocava que el coet s'enlairés cap amunt. Això és el que esperava que passés ahir amb el Barça: que després d'haver arribat molt al fons, es propulsés d'una vegada. Però, pel que es veu, després de tocar fons encara era capaç de continuar cavant. Durant els darrers dies, una nova teoria m'havia passat pel cap: em vaig adonar que els dos triplets de la història del club es van produir quan ningú hi comptava, i van anar arribant de mica en mica. Això em va fer pensar que el pecat original d'aquesta temporada havia estat partir de la idea que el triplet era l'objectiu. I això em feia pensar també que paradoxalment el Barça es podria haver tret un pes de sobre ara que ja no ho podia aconseguir, i que ahir recuperaria el seu bon joc. Principi d'acció-reacció. I, en certa manera, va ser així. L'equip va tenir un inici de partit fantàstic, i realment jugava com alliberat. Pero és evident que ara mateix la moral és fràgil, i que estem de pega a totes dues àrees. Només així s'entén que al descans el resultat fos de 0-2 després de la magnífica primera part del Barça. Però el més interessant de tot és que el Barça no es va enfonsar ni precipitar, i va jugar la segona part amb la mateixa qualitat i el mateix seny que quan el resultat no l'estava angoixant. No n'hi va haver prou, però el que vull dir és que hauríem de ser menys resultadistes que mai i entendre que ahir va canviar alguna cosa. Ahir sí que vaig reconèixer l'equip. Cal tenir fe en uns jugadors que van mostrar un orgull i una gestió de l'ansietat encomiables (excepció feta de Neymar però amb Mascherano com a exemple majúscul). Jo encara crec, i agraeixo que el públic del Camp Nou s'estigui comportant tan bé aquestes últimes i delicades setmanes. No puc dir el mateix de determinades persones que declaren en tota conversa possible que ja ho veuen tot perdut i que ja no els val la pena seguir l'equip. A aquests, que si la truita es torna a capgirar tornaran a pujar entusiasmats al carro, els diria que per guanyar-te el dret a les alegries s'hi ha de ser a les verdes i a les madures. I que personalment sento pel Barça el que probablement es deu sentir per un fill: m'encanta que sigui el millor, però no necessito que ho sigui per estimar-lo.

Comentaris (1)19-04-2016 00:05:50

davidcuencadavidcuenca blog, 21-04-2016 23:56:12

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: