Per fi trobo un raconet per comentar la pel·lícula amb la qual vam decidir acabar de perdre completament el diumenge: la intranscendent, inofensiva i divertida a estones “Ocho apellidos catalanes”. La veritat: és encara pitjor que la primera. Perquè, si bé la posada en escena està un pèl més cuidada que a “Ocho apellidos vascos”, passa tot el contrari en el desenvolupament del guió. Aquí la síndrome del gag es fa més punyent que mai: directament no hi ha història, i la poca que hi ha s'ha fet mil vegades (és més una comèdia romàntica de casaments que una de conflictes polítics) i es perd en diferents camins que no acaben enlloc (la irrupció de la guàrdia civil com a paradigma).
Però vaja: ja sóc conscient que l'objectiu dels seus responsables no és pas guanyar la Palma d'Or a Canes, de manera que s'ha de jutjar el producte pel que promet oferir, ni més ni menys. En aquest sentit, podria posar-me llepafils i arrufar el nas davant del fet que a la pel·lícula (a diferència del que passa amb andalusos i bascos) no hi ha cap català que caigui simpàtic (només queden una mica ben parats els Mossos!), però reconec que alguns gags sobre el procés català (i sobre les pors dels espanyols al respecte) em van fer gràcia, i que al capdavall la pel·lícula pot funcionar bé com a al·legat per superar les diferències i els recels entre les diferents nacions de la Península.
Això sí: una de les trames que no porta enlloc, aquella en què volen fer creure a Rosa Maria Sardà, a la manera de “Good bye, Lenin!”, que Catalunya és independent, tot i ser de les més simpàtiques i reeixides corre el risc de quedar obsoleta ben aviat. Tot i que, ben mirat, quedarà per a la història com un document del que estava a punt de passar i, finalment, va arribar.