Ja està. Finalment he vist la pel·lícula més vista i més comentada de l'any, "Ocho apellidos vascos". Que vagi per endavant que no suporto aquella actitud pedant consistent a menysprear tot allò que agrada al gran públic. Simplement, hi ha coses que m'agraden i coses que no, com a tothom; i no les consideraré ni millors ni pitjors pel fet que agradin a la majoria o a una minoria. Dit això, haig de dir que "Ocho apellidos vascos" ni m'ha entusiasmat ni m'ha decebut, sinó que s'ha limitat a ser el que m'esperava. La pel·lícula m'ha fet riure, en alguns moments de gust. Ara bé: la considero una bona pel·lícula? Doncs més aviat no, principalment perquè els pilars fonamentals de tota pel·lícula mínimament consistent (el muntatge, la factura audiovisual, en definitiva la posada en escena) o bé fallen o bé directament es noten fets amb una certa desgana. Diuen que al darrere hi ha els responsables de l'èxit de la televisió basca "Vaya semanita", i això ho explicaria tot: la genialitat dels seus gags és impecable en el format televisiu, però grinyola un pèl quan cal estirar-los per fer-ne un llargmetratge. Tot i així, la pel·lícula és definitivament simpàtica i en realitat gens ofensiva, ja que juga amb els tòpics per desmuntar-los (i no pas per reforçar-los, com a potser algú amb poc sentit de l'humor li hagi pogut semblar). Per això, si és cert això que diuen que se'n prepara una versió amb catalans, jo no hi tinc cap problema, tot i que sí que preferiria que no l'anomenessin "Ocho apellidos catalanes", ja que el nostre sentiment identitari no té res a veure amb els cognoms, tal i com demostra qui això signa.
També he vist "El sueño de Ellis", molt recomanable. Es podria dir que és tot un melodrama clàssic, elaborat a partir de l'enèsima demostració de la fal·làcia que envolta el somni americà. El director James Gray construeix una pel·lícula molt sòlida, que potser arribaria a ser brillant si no s'agradés tant a si mateixa, amb uns actors extraordinaris i un ritme narratiu impecable. La pel·lícula, que apuja molt el llistó des de l'escena del confessionari fins al final, acaba amb un pla final deliciós, bellíssim i tristíssim. I, durant el viatge, James Gray ("La noche es nuestra", "Two lovers") ens ha obsequiat amb una altra dosi dels temes que sempre ha demostrat que l'inquieten: la culpa, la redempció i (la qüestió segurament més humana i universal de totes) les dificultats de les persones per acceptar-se a si mateixes. I és que poques coses a la vida són tan difícils com això últim.