Atenció spoiler.
El cinema de Tarantino sempre ha estat una exhibició de pur talent, de tècnica, de capacitat narrativa, de cinefàgia. És difícil trobar un cinèfil que no gaudeixi com un nen de gairebé cadascuna de les seves pel·lícules, perquè els seus artefactes cinematogràfics acostumen a ser una experiència intensa, gairebé física.
Per tant, formalment, les pel·lícules de Tarantino són impecables i inqüestionables. Una altra cosa són els continguts. Sovint se li ha retret la violència gratuïta, però a mi em sembla que és una frivolització tan evident que la desdramatitza fins al punt que no té cap importància real, malgrat que pugui semblar al contrari. Dit d'una altra manera, les pel·lícules de Tarantino s'han caracteritzat, sobretot al començament, per ser amorals més que no pas immorals: fa la sensació que al genial director tant se li'n dóna l'ètica de l'argument mentre pugui divertir-se i fer divertir desenvolupant-lo.
D'un temps cap aquí, però, la cosa semblava haver canviat una mica. Amb la magistral "Kill Bill" com a punt d'inflexió, l'argument de les seves obres va començar a caracteritzar-se per la poètica de la venjança. Incomodava una mica, malgrat que el recomanable és fruir-ne desentenent-se de la qüestió moral, comprovar com l'autor semblava justificar la venjança com a forma de justícia. Malgrat això, haig de reconèixer que em va semblar sensacional que el cineasta passés comptes amb Hitler prescindint de la Història real fent servir literalment el cinema com a arma, però en canvi em va semblar que aquesta exaltació de la venjança arribava a un paroxisme fins i tot una mica ridícul a la no del tot reeixida "Django desencadenado".
Per això és tan destacable que Tarantino hagi tornat al western per posar les coses al seu lloc amb aquesta extraordinària, descomunal, "Los odiosos ocho". Perquè aquí agafa el rave per les fulles i ens demostra una realitat incòmoda però necessària d'assumir: en un conflicte, malgrat que un bàndol pugui defensar una causa més justa que l'altre, tothom té les seves raons i tothom comet els seus crims, com queda palès en la magnífica seqüència de la conversa a tres bandes, sobre la guerra civil americana, a l'interior de la diligència. I, un cop posades aquestes cartes damunt la taula, Tarantino té la gosadia de deixar personatges d'ambdós bàndols tancats en un hostal tronat, on ja es veu que no passarà res de bo (algun cineasta estatal compra l'atrevida idea de fer-ho amb la guerra civil peninsular?). El desenllaç, amb el pretext de la història d'una banda criminal, posarà de manifest les contradiccions de la societat americana, condemnada a arrossegar-les encara avui en dia.
Perquè hi ha dos moments que poden fer-te arrufar el nas si no t'adones a temps que Tarantino els mostra com a falsos. El primer és quan el botxí elabora la idea que ell és l'element diferencial entre la venjança i la justícia. El segon és quan el personatge de Samuel L. Jackson i el xèrif (?) decideixen posar fi a la vida de la delinqüent per mitjà d'una forca improvisada. En tots dos casos, la incomoditat pot venir de la sensació que l'evolució de la poètica de la venjança arriba només fins a una decebedora justificació de la pena de mort. Però en realitat crec que no és així: en el primer cas, acabem descobrint que el botxí és fals. I, en el segon cas, és encara millor: primer, perquè ambdós personatges reconeixen que prefereixen passar-la per la forca per fer-la patir més (per tant, res de suposada noblesa en l'acte), però sobretot per un final apoteòsic: musiqueta sentimental durant la lectura de la carta de Lincoln, per recordar-nos en el diàleg posterior que aquesta també és falsa. Societat, doncs, construïda des de la violència i des d'una mentida de suposada civilització que blancs i negres, nord i sud, han fet l'esforç d'acceptar com a certa per viure (i morir) en pau.
I això ens porta a l'altra gran marca de fàbrica de Tarantino: el poder de la narració i la generació de tensió. En aquesta pel·lícula ningú és sincer del tot, tothom menteix i en definitiva res és el que sembla. És certa, doncs, la terrible (i venjativa) història que explica Samuel L. Jackson per provocar el general del sud i poder-lo matar en defensa pròpia? Probablement no, per molt que la cruesa de les imatges que veiem (que són les que es projecten en el cap del general) ens faci una projecció mental del contrari. Però la seva funció s'ha realitzat: generar tensió, en una escena genialment puntejada per la interpretació erràtica de les notes de la nadala "Santa nit". La mateixa tensió que tenim en el flash-back quan sabem que la pobra Minnie i companyia acabaran malament per molt que els delinqüents no mostrin cap pressa a executar-les. I, ja no cal dir-ho, el mateix passa amb la qüestió del verí al cafè. Perquè Tarantino juga sempre amb l'estructura i el punt de vista perquè és juganer de mena, però també perquè és fidel a la màxima hitchcokiana segons la qual sempre hi ha d'haver un moment en què l'espectador ha de saber més que els personatges (i, quan convé, viceversa).
Habilitats narratives que es combinen amb les tècniques en una obra mestra en què tots els elements (música, composició de plans, moviments de càmera) són impecables. Moltes coses més es poden dir d'aquesta joia, però el millor és veure-la, sentir-la, pensar-la, processar-la quan al cap d'un munt d'hores i de dies encara no te l'has pogut treure del cap. I, tornant a la visió més política, entre diferents diàlegs sempre perfectes, dues rèpliques ressonen. Els blancs només estem segurs quan els negres tenen por. Els negres només estem segurs quan els blancs estan desarmats. Estats Units: després de la guerra civil o 2016? Societat construïda des de la violència i des d'una mentida de suposada civilització...