login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Open windows"

Si hi ha una cosa que cal agrair a Nacho Vigalondo és que és un cineasta que arrisca. Li encanta obrir camins poc explorats, o capgirar-los, o donar-los un nou sentit, o buscar noves formes d'expressió. I això fa que cada obra seva sigui rebuda, almenys per mi, com una oportunitat d'una alenada d'aire fresc. És clar que aquesta manera de fer té els seus perills, i en la majoria de curtmetratges i llargmetratges que ha fet fa equilibris entre allò brillant i allò ridícul, i no sempre guanya el primer. Però què coi: m'agrada veure una persona que creu en el seu talent i que no té por.

Dit això, haig de dir que la seva última pel·lícula, "Open windows", més aviat m'ha decebut. Hi vaig accedir atret per un punt de partida molt interessant: el plantejament d'un thriller d'acció en temps real i que l'espectador ha de seguir per mitjà de les múltiples finestres que es van obrint al portàtil del protagonista. I cal dir que la introducció funciona, i molt. Juga bé amb les diferents finestres i gairebé t'hipnotitza, et fa entrar bé en el joc. El referent de "La finestra indiscreta" de Hitchcock es fa inevitable, i penses que és brillant que el reformuli a partir de les finestres predominants en la nostra vida actual, que no són altres que les que ens ofereix la tecnologia. Fa molts anys, el crític Àlex Gorina deia al seu programa de ràdio homònim que el clàssic protagonitzat per James Stewart era segurament la millor pel·lícula de la història, perquè explorava i explotava el vouyerisme inherent en qualsevol espectador de cinema. I així et trobes tu al començament d'"Open Windows": observant algú que observa, en un suggeridor joc de nines russes.

Malauradament, però, aviat aquest plantejament es desinfla, per la senzilla raó que el director i guionista deixa de creure-hi i comença a embolicar la trama de manera absolutament innecessària (i gairebé gosaria dir que absurda) fins a convertir-la en una convencional pel·lícula d'acció més, que és justament el que em sembla imperdonable en algú del seu talent i la seva imaginació. Fins i tot acaba renunciant a la fascinació que produïa l'atípic pla seqüència en què semblava basar-se la pel·lícula, ja que els canvis de finestra acaben essent tan sobtats que semblen simples canvis d'escena. Una llàstima, perquè l'autor de l'estimulant "Los cronocrímenes" s'acaba perdent en la seva pròpia truculència (cosa que mai hauria passat a Alfred Hitchcock) i sembla confirmar un dels mals dels cineastes espanyols actuals, com ara Rodrigo Cortés: fan pitjors pel·lícules quan tenen més mitjans. He començat dient que m'agrada Nacho Vigalondo pel que té d'atrevit, però (i escric això potser influït per la imatge que projecta el personatge que ell mateix interpreta al principi del film) em fa por que acabi perdut en la seva pròpia autocomplaença.

Tot plegat, sigui com sigui, no treu que sigui lloable l'intent de Vigalondo de reformular formalment el cinema per acostar-lo a la nostra mirada actual, tan digitalitzada (i dispersa). I que si aquest producte l'hagués signat, per exemple, Christopher Nolan, tothom li hauria rigut la gràcia i l'hauria considerat un visionari. No esmento el nom de Nolan per casualitat: a "Open Windows" li passa una mica el mateix que a "Origen", que obre tantes capes que al final es fa un embolic a l'hora de tancar-les. Vaja, que és com quan obrim tantes finestres a l'ordinador que al final parem bojos, no sabem ni com hem anat a parar a determinades pàgines i perdem completament el fil del que estàvem fent i del motiu que ens havia fet connectar-nos.

Comentaris (1)10-07-2014 12:27:11

davidcuencadavidcuenca blog, 11-07-2014 15:38:40

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: