La veritat és que es fa difícil emetre un judici quan no tens la possibilitat de veure-ho tot, però per fi aquest any he tingut la sensació, després de veure "Orígenes", que el jurat de Sitges havia escollit una bona opció per guardonar-la amb el premi a la millor pel·lícula del festival. I, segurament, ja es pot començar a dir que el seu director i autor absolut, Mike Cahill, s'està convertint en un autèntic cineasta de culte.
"Orígenes" parteix d'un plantejament similar a l'obra anterior de Cahill, "Otra Tierra": la possibilitat de l'existència de més d'una vida en nosaltres. Ara bé, en aquest cas no una vida paral·lela (a l'estil de la recentment estrenada "Coherence"), sinó posterior, a la manera del concepte de la reencarnació pròpia dels budistes i els hinduistes (no serà casualitat que el desenllaç de la història tingui lloc precisament a l'Índia). Sigui com sigui, en aquest cas Cahill es mostra més madur que a "Otra Tierra", que era una bona idea que pecava de falta d'ànima. Aquí, Cahill combina molt hàbilment la tesi amb l'emoció per tal de crear empatia amb els personatges i fer així que l'espectador no desconnecti, risc que existeix en un principi molt fred i excèntric. I val a dir que aquest diàleg formal que la pel·lícula manté amb ella mateixa reflecteix molt bé la tensió constant que s'hi expressa entre la ciència i la fe, dicotomia representada també per les dues dones que marcaran la vida del protagonista, un científic arrogant que no fa cap concessió al mite, incapaç d'entendre que mitologia i ciència són dues cares de la mateixa moneda: la del desig de comprendre que tenen els humans.
Així, quan el protagonista travessi la porta que no gosava ni mirar, després d'una revelació emocionant i ben allunyada d'un mètode científic que li havia començat a trontollar just en la seqüència anterior (en què comença a mostrar-se com un científic amb més necessitat de creure que de saber), cal preguntar-se si la seva principal sacsejada interna no respon sobretot al desencaix que li suposa adonar-se, després d'una vida obsessionada per l'evolució, pels orígens i els finals, que tot és en realitat cíclic i que tots plegats ens movem en cercles. Es pot qualificar aquesta revelació de religiosa? Així sembla voler suggerir-ho el joc final amb la llum que tanca la pel·lícula, però aquí hi poden entrar diverses interpretacions. Cal recordar la teoria dels àtoms que poden transformar-se en diferents cossos que el mateix protagonista expressa, i també cal no perdre aquí de vista la teoria de l'etern retorn de Nietzsche, clarament en consonància amb les tesis budistes i hinduistes. I tampoc sembla casual la tria de l'ull com a tema central: com a cineasta, Cahill sap que la nostra identitat és en gran part la mirada que tenim sobre el món.
En definitiva, una pel·lícula rodona, filmada i narrada amb una gairebé absoluta perfecció, que ens interroga sobre la nostra identitat, la nostra humanitat, la nostra mirada. Que ens emociona i ens fa pensar, que ens educa (com ha de ser) en la ciència i en el mite. Molt i molt estimulant. Cinema en estat pur.