Ja he explicat diverses vegades que, per mi, el cinema social, per ser considerat art, ha d'anar acompanyat d'alguna altra cosa. És a dir, que per molt que una pel·lícula sigui èticament incontestable cal que tingui virtuts artístiques. Aquestes no aniran en detriment del missatge, sinó que el reforçaran: la cultura és la capacitat de convertir en subtil i reflexiu el que podria ser pamfletari. Així ho entén el cineasta finlandès Aki Kaurismäki que, com a “El Havre”, torna a oferir una faula moral i humanista sobre la immigració, en aquest cas centrada en la terrible tragèdia dels refugiats. Kaurismäki evita des del primer moment el to adoctrinador, i es limita a seguir les peripècies de dos personatges que es troben en ple canvi de les seves vides. L'un, voluntari, en deixar temporalment la seva dona i canviar de feina. L'altre, el refugiat sirià, forçat per les circumstàncies. A partir d'aquí, grans troballes estilístiques van puntejant el missatge entre desenganyat i esperançador de la pel·lícula. Per exemple, un encadenat demolidor de tres situacions que es van desmentint les unes a les altres: el sirià declarant que confia en el sistema de Finlàndia perquè aquest país ha passat també una guerra i ha tingut refugiats, seguida de la negació d'asil “per falta de perill real” i finalment el televisiu retrat de l'autèntica situació de Síria. També, en aquest sentit, el contrast entre l'home emmanillat com un delinqüent per haver volgut fer les coses bé i la facilitat a l'hora d'obtenir un document d'identitat fals. Irònicament, aquest document li serà demanat al protagonista justament quan es disposa a donar almoina a una indigent, fet que ens porta a l'eix central del film: la solidaritat entre la gent humil. Kaurismäki construeix un món utòpic en què els pobres s'ajuden, de manera que transmet una idea contundent: si els pobres s'unissin en comptes de disputar-se amb recel les engrunes, les coses podrien ser d'una altra manera. Finalment, el cineasta ofereix dosis d'un humor hilarant en la seva crítica a l'absurditat de la globalització (tota la seqüència al voltant del restaurant japonès és impagable), i introdueix també una ironia amarga en mostrar l'atrevida i terrible ignorància dels agressors dels més indefensos en nom de la defensa de la pàtria. En definitiva, gotes de talent escampades al llarg d'una pel·lícula potser irregular i desconcertant, però absolutament honesta i necessària.
Gotes de talent escampades al voltant d'un partit irregular (però emocionantíssim i bellísssim per a l'espectador, amb el Barça tractant d'imposar el seu joc i el Madrid intentant descobrir en què consisteix el seu) va necessitar també el Barça per saquejar el Bernabéu. Bé: Messi, un mar sencer. Descomunal partit de l'argentí, que va tornar a deixar clar qui és el millor al feu de la seva nèmesi. Algú ironitzava aquest matí que ja era trist que el dia de Sant Jordi el gran triomfador fos Messi, que seria incapaç d'escriure ni una línia. D'escriure potser sí, però de llegir... Perquè ningú és capaç de llegir els partits com ell. I això, sumat al seu infinit talent, el fa definitivament imparable. Ahir el Barça (i el Madrid, sorprenentment víctima d'un excés d'ambició final) ens va regalar un final de lliga emocionant, i això ja serà molt d'agrair acabi com acabi (que llarg que s'hauria fet aquest final de temporada, si no!). Ara es tracta de no espifiar-la més i esperar l'errada aliena. Mentrestant, i al marge del que pugui passar finalment, hauríem d'anar esculpint un monument a Sergi Roberto, pels dos moments extraordinaris que ens ha fet viure aquest curs i per les abraçades als éssers estimats que ens ha permès donar amb la seva fe indestructible. Això no és una temporada, això és el Dragon Khan!