Vet aquí una pel·lícula que comença amb una potència descomunal per anar-se apagant progressivament fins a arribar al tram final. “Overlord” comença sòlida com una roca, amb un desplegament tècnic i narratiu que et deixa clavat a la butaca, fins que no se sap per què tot el talent acumulat se'n va en orris a la part final. I no, no em refereixo al tan comentat pas del cinema bèl·lic al cinema de terror zombi. En primer lloc, perquè ja sabia que la cosa anava d'això (era una de les pel·lícules que teníem previstes per a Sitges, però no vam trobar entrades). I, en segon lloc, perquè no és del tot exacte: en realitat, la principal virtut del film és que la frontera que separa ambdós gèneres no és gens nítida; el gènere bèl·lic va deixant pas al fantàstic de manera progressiva i gens incoherent, cosa que permet suggerir encertadament que la guerra en si ja és un horror que sembla irreal. El problema, paradoxalment, més aviat és el contrari: és la part realista la més terrorífica, mentre que quan les criatures endimoniades comencen a campar per la pantalla tota la tensió que tan hàbilment s'ha aconseguit acumular durant una primera hora esplèndida cau estrepitosament claveguera avall, sense remei, en favor d'una testosterònica part final sense cap gràcia. Una llàstima.
Molt més sòbria és “Prometheus”, la preqüela inicial d'Alien molt ben dissenyada per Ridley Scott que vam tenir ocasió de tornar a veure diumenge. La pel·lícula aconsegueix amb un gran sentit del muntatge un constant equilibri entre acció i mística, que convenç encara que no arribi a enlluernar. Malauradament, però, vaig deixar passar la segona part, i vés a saber quan l'enxampo. Tampoc em treu la son, però.
Sí que me la treu una mica la desesperant irregularitat del Barça, que continua donant-ne una de freda i una de calenta, molt més fiable en els grans escenaris que quan toca arromangar-se. Sobre el desastre d'ahir, diré una cosa que no voldria que es malinterpretés i que sonarà gairebé a blasfèmia: que ahir jugués Messi va ser totalment contraproduent. Perquè era precipitat, perquè no costava res esperar que se sentís molt més segur després de l'aturada, i sobretot perquè (sense temps per preparar una altra manera de funcionar) va trencar una dinàmica d'equilibri col·lectiu en què tothom havia assumit el seu rol. Pensem en Milà: les dues grans virtuts que va exhibir l'equip van ser les línies juntes i la pressió alta. Ahir, ni una cosa ni l'altra. Perquè, quan hi ha Messi, la pressió ha de ser zonal i no individual, i això no es va poder treballar bé, i no es va tenir en compte que el Betis venia al Camp Nou a fer-nos tastar la nostra pròpia medicina mitjançant l'efecte mirall. En condicions normals, en una dinàmica d'un contra un, el Barça hauria guanyat l'aposta per pura qualitat individual. Però el talent de Messi va actuar com a factor desestabilitzador perquè el Barça ja no va ser coherent ni constant en la proposta. El Betis va decidir jugar la pilota des del darrere encara que als primers minuts les veiés quadrades, mentre que el Barça davant la mateixa pressió va decidir apostar majoritàriament per la pilotada llarga a Suárez a la recerca del tres contra tres final. El Betis va mantenir la idea del joc posicional quan el partit es va posar èpic, mentre que el Barça va tirar de coratge. El Betis va decidir defensar-se amb la pilota amb possessions llargues, mentre que el Barça va tornar a renunciar al futbol control amb el recurrent canvi d'Arthur per Arturo. En definitiva, el Betis (a qui només es pot aplaudir) estava disposat a morir amb la seva idea, i per això va acabar matant amb la seva idea. Al Barça li toca pensar seriosament què vol ser de gran, i trobar l'equilibri entre el talent imprescindible de Messi i el sentit col·lectiu.