Vaig al cinema sol, perquè la meva dona no té la sort de tenir tantes vacances com jo. Torno a casa i li dic que la pel·lícula m'ha encantat. Quan em pregunta de què va, m'adono que no sé què contestar-li. Li'n faig cinc cèntims, però és difícil resumir un film en què no passa res però en què en realitat hi bateguen tantes coses. Perquè, com diu un personatge d'aquesta excel·lent “Paterson”, de Jim Jarmusch, la poesia traduïda és com una dutxa amb impermeable. I perquè, com diu un personatge de la novel·la de John Irving “En una sola persona”, qui no ha llegit una obra no pot saber en realitat de què va.
El cas és que “Paterson” és, ni més ni menys, poesia de la quotidianitat. T'allibera d'aquella lleu sensació de malestar que et deixen les grans històries perquè tu mai les viuràs, i et fa adonar que la rutina és màgicament canviant cada dia, com en aquella sèrie de fotografies que feia el Harvey Keitel de “Smoke” (impossible no pensar en aquella esplèndida pel·lícula mentre es veu aquesta). La rutina, la repetició, proporciona felicitat en l'equilibri entre la seguretat que et dóna i les seves lleus però estimulants variacions. I, com que són els versos que escriu la nostra miraculosa existència, és tota una aventura en ella mateixa, tal com ens recordava un dels moments més memorables de l'extraordinària “Up” de Pixar.
En definitiva, “Paterson” és tot un cant a la vida, impagable en els temps que corren. Perquè ens fa sentir que tota la nostra vida és poesia. I que cada dia (o cada setmana) que comença és un nou full en blanc que podem encarar havent après alguna cosa més que en l'anterior, de manera que el nostre millor poema encara ha d'arribar.