Reconec, i em sembla que ja ho he dit en més d'una ocasió, que sóc una mica refractari a determinat cinema social. Bàsicament per dues raons: perquè a vegades aquest tipus de cinema no entén que el seu compromís social no és en si un valor artístic, i sobretot perquè em molesta una mica el to alliçonador de qui creu saber totes les respostes i se'n va a dormir amb la consciència tranquil·la del convençut.
Per això avui estic tan content d'haver vist una pel·lícula tan extraordinària com "Paulina". Això sí que és cinema social amb majúscules, que no pontifica, que et desmunta totes les certeses, que t'obliga a reflexionar, que t'incomoda. I, per altra banda, que ultilitza recursos artístics en favor de la seva eficàcia, en aquest cas la consciència impecable de la seva estructura narrativa. Perquè és la seva modèlica estructura (mentre veus la pel·lícula, un xic estranya; però que pren tot el seu sentit al final) allò que en gran part permet el plantejament de tots els interrogants i evita la manipulació ideològica de l'espectador, el qual (sotmès al coneixement de totes les peces del trencaclosques) s'adona que no hi ha una única veritat.
La pel·lícula s'inicia amb un pròleg potent, intel·lectualitzat, en què la protagonista (actriu meravellosa) i el seu pare tenen un debat ideològic basat en una certa abstracció, en què ambdós personatges comparteixen valors progressistes però amb el pragmatisme del pare contraposat amb l'idealisme de la filla. I s'acaba amb un debat similar, però molt més tràgic perquè la realitat ha irromput violentament en les seves vides. I, enmig, una narració sòbria puntuada per un joc de perspectives (el conegut efecte Rashomon) gens gratuït i que es produeix en dos moments clau. En el primer, l'espectador tindrà accés a una veritat que desmunta la pel·lícula que s'ha muntat la protagonista i que, per tant, informa del seu error de percepció (o potser no i realment tot és culpa de la societat i de l'educació, qui ho sap). En el segon, sabem per què la protagonista perd l'opció de mirar la realitat als ulls i potser reaccionar de manera diferent justament i paradoxalment a causa de la intervenció proteccionista (i, per què negar-ho, venjativa) del pare.
Al final el que queda és la tragèdia d'un pare que veu com se li giren en contra els valors en què ha educat la seva filla, i sobretot la confusió en l'interior d'una dona capaç de portar la seva coherència ideològica fins a les últimes i més extremes conseqüències. Personalment la veig com una màrtir vocacional que vol purgar al preu més alt la seva mala consciència de classe, com una d'aquelles persones (darrerament m'he discutit amablement amb unes quantes, tot i que dubto que cap arribés als límits d'aquesta) incapacitades per aplicar el sentit comú més enllà dels seus dogmes i del seu sentiment de superioritat moral. Però aquesta és la meva visió, i la grandesa d'aquesta pel·lícula és que ningú (ni la protagonista, ni el pare ni l'espectador propietari de tota la informació) té la veritat absoluta. No puc opinar sobre l'original en què es basa aquest remake, però no se m'acudeix cap història que pugui expressar millor la realitat d'aquests temps confusos que ens ha tocat viure, en què la línia entre allò que està bé i allò que està malament és sovint tan borrosa. Una joia.