Cap de setmana de pel·lícules que, cadascuna en el seu estil, podrien haver estat memorables però a les quals els falta la pela per acabar de fer el duro. En efecte, "Phoenix" és una bona pel·lícula, a la qual passen factura alguns defectes que no haurien d'entelar la bellesa de la proposta. D'aroma clàssica, cuinada a foc lent (segurament fins i tot massa lent, sobretot en una primera hora en què triga a entrar en matèria), "Phoenix" és una punyent reflexió sobre els mecanismes de la identitat, construïda a partir de l'enèsima recreació del mite de Pigmalió i amb "Vértigo" molt present. L'argument ens hi farà pensar indefectiblement: una supervivent dels camps nazis torna a una fantasmagòrica Berlín per intentar refer la seva vida. Amb la cara desfigurada per un tret, li'n fan una reconstrucció que provoca que el seu marit trobi en ella algú que s'assembla molt a la seva dona però a qui no reconeix com a tal. El marit li proposarà que es faci passar per la seva dona (és a dir, sense ell saber-ho, per ella mateixa) per poder cobrar-ne l'herència. Així doncs, trama molt similar a la cèlebre pel·lícula de Hitchcock: una dona que en recorda molt una altra... que de fet és ella mateixa. Però el millor de "Phoenix" és que té personalitat pròpia, i no renuncia mai a prendre's seriosament el rerefons històric de la història que explica, ni a criticar l'actitud dels alemanys que mai van voler saber (ni durant ni després) què havia passat als camps d'extermini. Per tant, és aquesta una pel·lícula sobre les paradoxes en la construcció de la identitat, però sobretot de la impossibilitat de recuperar-la quan han fet tot el possible per prendre-te-la. La protagonista s'aferra al seu marit no tant per enamorament sinó sobretot perquè el joc que li proposa li permet lluitar per recuperar la seva identitat. De manera irònicament cruel, no sempre aconseguirà assemblar-se a ella mateixa, i de fet ella mateixa tindrà en el subconscient que ja mai més podrà ser-ho (per això es refereix a la seva vida anterior en tercera persona, com si realment fos la d'una altra). Tot plegat ens abocarà a un dels finals més bonics, poètics i emocionants que hagi vist últimament: un acte de venjança calmada i de reafirmació del jo (de ressorgiment de les pròpies cendres) absolutament commovedor i que posa la pell de gallina. Només la poca habilitat narrativa de la pel·lícula (decisions erràtiques en el tractament del ritme o de les el·lipsis) espatllen una mica el que per altra banda és una pel·lícula profunda i necessària.
Pel que fa a "Monstruoso", ens trobem davant d'un artifici molt ben fet. La posada en escena és enlluernadora. La combinació de l'estil artesanal propi de les found footage (subgènere molt de moda consistent a fer veure que el que veu l'espectador és una cinta de vídeo casolana que conté material trasbalsador) amb un disseny propi de grans superproduccions, absolutament audaç. Llàstima que la pel·lícula vagi perdent credibilitat a mesura que avança el metratge, perquè algunes de les descobertes són molt atractives. Principalment, la barreja entre la paranoia post-11-S i una mena d'híbrid entre King Kong i Godzilla (casualitat, les referències al Japó?) i, sobretot, el pas del to de pel·lícula de catàstrofes al to intimista del terror de curta distància. Així doncs, només el que sembla el mal endèmic del productor JJ Abrams (la incapacitat de mantenir la coherència en el relat d'idees per altra banda molt estimulants) espatlla un xic una proposta que per la resta és ben plaent per a l'espectador.
I finalment acabo "La Ilíada", lectura titànica (de fet no tant, però el temps durant el curs és el que és) que m'ha ocupat mig any ben bo. Com tots els clàssics, és d'aquells llibres que gairebé tothom coneix encara que no els hagi llegit. De fet, jo m'havia fet tips d'explicar mitologia clàssica sense haver-lo llegit mai. Però va bé llegir-lo per adonar-te d'algunes coses. Per exemple, que no explica tota la Guerra de Troia sinó només una mínima part (ni Poma de la Discòrdia ni Cavall de Troia ni res: només la còlera d'Aquil·les i la seva victòria final sobre Hèctor). Un any de la guerra de Troia en què acabes experimentant sentiments contradictoris cap a Aquil·les. Menysprees la seva altivesa i la seva egolatria (si se'm permet la frivolitat, està fet tot un Cristiano Ronaldo dels aqueus), quan el veus capaç de renunciar a ajudar els seus companys i desitjar-los la derrota perquè se sent ofès. També el fet que només el mogui la venjança i l'orgull personal. Però t'hi reconcilies en la conversa final amb Príam, i descobreixes que simplement té debilitats humanes, que el mou l'emotivitat, que en realitat té molts més punts dèbils que el seu famós taló. Una cosa similar et passa amb els dos bàndols combatents. No sé per què, però en aquesta història sempre m'he sentit més proper als aqueus. I això que són els invasors, i que van acabar guanyant la guerra amb molt males arts. Però suposo que el fet que entre ells hi hagi Odisseu (definitivament m'agrada molt més "L'Odissea", que sí que he llegit i que em comença a reclamar una relectura, com a bon català que sóc, molt més fascinat pel viatge que per la guerra) i que tot comencés amb un segrest que a mi em sembla impresentable, per molt que fos consentit, inclina la balança. En fi, que té molta raó Miquel de Palol quan diu que la grandesa de "La Ilíada" és que no s'hi valen els criteris morals. Al capdavall, i això és el més terrible, tot està decidit pels déus. I, per cert, Zeus, amb la seva arbitrarietat i crueltat com a titellaire major d'aquesta guerra, se m'esdevé un magnífic precursor del Déu monolític i sense pietat de l'Antic Testament.