Sí, ja ho sé, que la saga de “La purga” ja va per la quarta entrega, que ara mateix fan als cinemes i que és una preqüela de les anteriors. Però s'ha de començar pel començament (pel que fa a l'ordre de llançament de les pel·lícules, vull dir), i tot just ara he tingut l'oportunitat de veure la primera. I ja puc dir que, a falta de saber què pot donar de si l'extensió de la franquícia, la idea original és un encert. Perquè permet oxigenar el gènere de terror i transformar-lo en metàfora política. Un futur distòpic inquietantment proper en què s'aconsegueix rebaixar l'índex de criminalitat permetent que una nit a l'any sigui legal la comissió de qualsevol delicte, inclòs l'assassinat. La introducció ja és excel·lent, amb la casa de la família protagonista com a sinècdoque d'una societat opulenta tancada en ella mateixa. A partir d'aquí, la decisió humanitària d'un nen esquerdarà la seguretat i els pilars de falsa felicitat aixecats al seu voltant. Subscric l'opinió dels responsables de la saga: no hi estem tan lluny, quan hi ha governants que creuen que la manera de solucionar els tirotejos als instituts és armar els professors. Un final alliçonador (no pas moralista) ens permet fins i tot una reflexió potser no prevista: fins quan acceptarem ser simples espectadors de l'horror que viuen els que no tenen res? Ens decidirem algun dia a sortir de la bombolla i actuar?
També és altament estimulant el visionat d'un altre d'aquests thrillers espanyols de nova fornada, en aquest cas “Que Dios nos perdone”, altre cop amb Antonio de la Torre, actor extraordinari en tots els sentits. Si “Tarde para la ira” tenia una focalització més íntima, aquí la trama aposta per un to més global que permet una mirada política, amb un cos de policia qüestionat per la ciutadania (a algú li pot estranyar?), la hipocresia dels comandaments (recorda “The wire”) i una societat alienada. Provocant una tensió creixent i cada vegada més insuportable en l'espectador (segona comparació exagerada, va: és com un “Seven” a l'espanyola), al film només li sobren un parell de seqüències tramposes per ser gairebé perfecte. Conclusió: hi ha qui considera que els cineastes espanyols s'han allunyat de la realitat per cedir a la comercialitat del thriller, però pel·lícules com aquesta ho desmenteixen. Pocs gèneres com aquest són tan útils per reflectir les pulsions i les vergonyes de la societat contemporània.
PD: article dedicat a Elin Ersson. Només cal buscar qui és, què ha fet i decidir si és millor seguir la legalitat o la decència.