Entusiasmat davant la possiblitat de tornar a tenir accés a clàssics, opto per descobrir "¿Qué fue de Baby Jane?", i la veritat és que quedo una mica desconcertat. Em pregunto com es devia rebre la pel·lícula en el seu moment. És cert que Hitchcock ja feia temps que feia truculències, però tenien una elegància narrativa i un estil que en el fons les feia harmòniques. En canvi aquí... Més enllà de l'innegable atractiu del duel interpretatiu entre Bette Davis i Joan Crawford (tot i que la primera és massa histriònica, com sempre; crec que deu ser la referència de la insuportable Meryl Streep), aquesta és una pel·lícula absolutament passada de voltes que no sembla seguir cap lògica narrativa. La veig com una mena de barreja entre "Tot sobre Eva" i "Sunset Boulevard", de la qual crec que vol imitar-ne barroerament el mític final... Però segurament sóc molt agosarat, i els clàssics cal respectar-los. Segurament, aquest en concret té el mèrit d'haver estat trasbalsador per a l'època i haver influït molts altres films. En aquest sentit, és útil haver-la vist perquè ara m'adono de fins a quin punt en són deutores pel·lícules com la recent "Musarañas", per exemple.
I és que un clàssic és allò que cada vegada que visites t'ofereix una cosa nova. Quan, fa poc, una alumna em va explicar les seves inquietuds literàries i la seva voluntat d'escriure, la primera cosa que se'm va ocórrer (a banda de sentir-me absolutament feliç) va ser recomanar-li la lectura de les "Cartes a un jove poeta" de Rilke. Vaig fer la recomanació de memòria, esperançat que l'alumna podria trobar-hi tots aquells consells que en la meva condició d'escriptor mediocre no podia oferir-li. Ara les he tornat a llegir, després de molts anys, i crec que vaig fer bé de recomanar-les-hi. Tot i així, el cert és que més que consells sobre com escriure el que hi ha són consells sobre com viure amb plenitud (sospito que per a Rilke era el mateix). Per mi, i crec que no dec ser original, la millor és la Carta Vuitena: un no parar de paraules sàvies sobre la solitud i el dubte, sobre la tristesa com a quelcom útil i necessari ("Del revés" no se me'n va del cap). Provar de fer-ne una paràfrasi seria inútil: les paraules exactes són les del mestre. Que, a més, va intuir amb encert el nou rol de la dona que era a punt d'arribar, de manera que les relacions de parella es convertirien en un tracte entre iguals. D'altres pàgines poden resultar massa abstractes, però és tanta la bona filosofia que acumulen i tan poc l'espai (físic) que ocupen...!
