login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Quién te cantará" i "Memento"; i futbol: Barça 5 - Madrid 1

En un dissabte plujós i trist com el primer aniversari de la proclamació de la independència, assistim a la projecció d'una pel·lícula audaç, arriscada, enlluernadora. El cinema de Carlos Vermut és així: camina en la fina línia entre allò sublim i allò irrisori, però la torrada no cau mai del costat de la mantega perquè és capaç, des del compromís incondicional dels actors, d'aconseguir que entris en el seu joc, alhora tan irreal i tan revelador de les nostres pulsions quotidianes. Amb “Quién te cantará”, pel·lícula impecable, Vermut s'acosta al mite de Pigmalió: una dona haurà de ser educada des de zero per esdevenir allò que s'espera d'ella. En el cas de la cantant Lila Cassen, amb un pas de rosca similar al proposat per “Vertigen” o la recent “Phoenix”: en realitat haurà d'aprendre a ser ella mateixa una altra vegada. Una cantant aficionada, anomenada Violeta (en un evident joc onomàstic completat amb la col·lateral Blanca), serà qui l'ajudarà a recuperar el seu personatge, perdut en el forat negre de l'amnèsia. Des d'aquesta premissa tan sorprenent, Vermut porta l'espectador a reflexionar sobre els mecanismes de la identitat, sobre com la construïm sempre des de la imitació, i acaba construint una història literalment rodona, amb un cercle tancat a la perfecció. I ho fa des d'una saludable pausa i des d'una llibertat creativa radical, exemplificada especialment en la delirant escena del comiat de soltera a ritme d'Alaska. Una joia.

Un altre mecanisme de construcció de la identitat són els records. Els que falten a Lila i els que falten al protagonista de la immortal “Memento”, que vam recuperar diumenge. Potser en algunes coses la pel·lícula no ha envellit del tot bé, però continua essent l'obra mestra absoluta que va permetre al món descobrir el talent d'un cineasta ara mateix imprescindible com és el gran Christopher Nolan. Com Nolan aconsegueix, film rere film, que la seva concepció elàstica del temps provoqui una coherència absoluta entre forma i contingut, ja és història viva del cinema. Però tot va començar amb aquesta meravella sobre un home incapaç de generar records a curt termini, amb l'agosarada i meravellosa idea d'obligar l'espectador a compartir el seu desconcert a còpia d'explicar la trama a l'inrevés.

I els culers continuem augmentant la nòmina de records positius en els clàssics. La golejada d'ahir s'assaboreix especialment pel que té de triomf del treball rigorós per damunt de la prepotència injustificada. El bany del Barça a l'etern rival durant la primera meitat va ser apoteòsic: va conservar la possessió quan va fer falta, però no va renunciar a la verticalitat i a anar a fer mal de veritat per aprofitar els espais que deixava el Madrid a causa de la defensa avançada que havia teixit per mirar de fer el camp petit. La banda dreta de la defensa blanca era un colador, perquè Nacho tenia prou feina amb Coutinho, qui amb la seva tendència a anar cap al centre l'arrossegava i deixava una autopista sencera per a Jordi Alba. Així va arribar el primer gol: després d'una possessió llarguíssima del Barça, madurant la jugada, Rakitic va veure l'escletxa i Alba i Coutinho van fer la resta, amb la inestimable col·laboració del moviment sense pilota d'un pletòric Luis Suárez. El Madrid va quedar tan estabornit que la resta de la seva primera meitat va semblar la desfilada zombi de Sitges. El Barça estava desbocat, i la seva pressió altíssima generava esglais en la parròquia madridista una vegada i una altra. Eren els minuts dels globus grocs de la dignitat. Poc després, penal clamorós que va necessitar el VAR (el demostrat pitjor enemic possible per a la històrica impunitat dels madrilenys) per a la seva proclamació efectiva. 2-0 i mitja part, i la sensació que el Madrid sortia viu d'un període en què la seva bandera blanca semblava més aviat la de la rendició. Però als vestidors Lopetegui (l'acarnissament contra el qual per part de la premsa madrilenya provoca vergonya aliena) va ser valent i va decidir morir amb una atrevida intervenció: va fer seure Varane, amb molèsties, va fer entrar Lucas Vázquez i va dissenyar un 3-5-2 a l'estil Machín, incrustant Casemiro a la defensa i allargant els carrils. Amb aquest moviment tàctic, la superioritat numèrica del Madrid a la zona ampla era aclaparadora i el Barça ho va pagar: va encaixar ràpidament el 2-1 i va ser assetjat durant un quart d'hora etern per un rival que amenaçava seriosament de fer saltar la banca. Era el torn de la rèplica urgent de Valverde, i aquest cop l'entrenador no va fallar: va fer entrar Semedo per avançar Roberto en el lloc de Rafinha, i va crear d'aquesta manera una societat entre el de Reus i Luis Suárez que va acabar essent letal. Però, sobretot, el partit demanava a crits una decisió valenta, i Valverde aquest cop s'hi va atrevir (a diferència de Roma): era evident que l'aposta madridista tenia el risc de deixar una enormitat de pista a l'esquena. Com que no hi havia manera de tornar a fer-se amb el control de l'esfèrica, la solució claríssima era fer entrar Dembélé. Coutinho, vital en el joc associatiu, estava neutralitzat per la nova dinàmica que havia adquirit el partit, i el canvi estava cantat: era evident que l'entrada del francès podia tenir només conseqüències bones per al Barça en aquell moment. O obligava els blancs a protegir-se i a afluixar la pressió avançada o... El que va acabar passant: que la primera vegada que li va arribar una pilota arrenqués a córrer com un esperitat trencant com mantega la reduïda rereguarda blanca i habilités els companys per culminar una contra definitiva. A partir d'aquí, el Madrid es va acabar. Però el Barça no en tenia prou, i Valverde tampoc: tercer canvi i tercer encert. Arthur ja no hi pintava res en un partit embogit, i un Vidal disfressat de Paulinho va contribuir a una golejada per al record. 75 minuts d'intel·ligència tàctica blaugrana contra 15 d'orgull madridista insuficient. Resultat just i satisfacció enorme. I tot, sense Messi. Avui tocava estar content, malgrat un cap de setmana agredolç que ens recorda que anem necessitats de victòries més transcendents.

Comentaris (5)30-10-2018 00:22:25

Gerard, 30-10-2018 17:36:43

David, aquesta entrada és un assaig encobert sobre la memòria i la identitat!!!
Tinc pendent de veure "Quién te cantará", que em fa una mica de por perquè "Magical girl" m'agradà però no n'entusiasmà. Espero que duri a la cartellera, no sé si aquest cap de setmana em podré escapar, a banda que anar a Girona al cine per fires em fa recança...

davidcuencadavidcuenca blog, 30-10-2018 22:14:06

Hola, Gerard! Per mi, "Quién te cantará" és molt més madura que "Magical girl". Però temo que no durarà gaire (érem 5 en una de les sales més petites de Girona), i entenc la teva mandra a propòsit de les fires...

Kotch Bandar, 31-10-2018 10:51:54

Wenas David!
Valverde lleva unas semanas que, como decimos en mi pueblo, “lo está petando”. Aceró de lleno con Rafinha contra el Inter, y no le salió mal volver a apostar por él contra el Madrid. Pero lo bueno es que los cambios fueron los acertados y eso ya sí que es demostrar que sabe. Respecto a táctica, poco más que decir de lo que comentas: las dobles ayudas en banda (Rafinha-SR-Arthur por la derecha, la peligrosa, y Alba-Rakitic por la izquierda)desmanteló todo peligro de los blancos, y cuando ellos se fueron arriba Valverde decidió apuntalar el medio y meter gente rápida para atacar los espacios. Semedo cada día va mejor (espero no gafarlo) y Dembélé ya va viendo que o se deja la piel o al banco. Ahora a llorar y a decir que si Lopetegui. Ya dije hace tiempo que me sentía más madridista últimamente para que los merengues demostraran que CR no era el salvador… pero la situación actual del Madrid es un escarmiento necesario y justo. Ya critican a Florentino hasta sus medios.
A ver qué tal esta noche, que yo apuesto por un tridente Dembelé-Munir-Malcom, y en el medio espero el estreno de Denis junto a Aleña y Vidal. Tampoco hay que poner demasiados “nuevos” (lo digo por Samper). Y lo mismo digo en la defensa: Semedo y Miranda seguros, pero meter a Cuenca y Chumi juntos…

davidcuencadavidcuenca blog, 31-10-2018 20:00:20

Hola, Kotch!
Cuando he tenido que darle palos (cariñosos, pero palos) a Valverde lo he hecho, así que ahora es de justicia reconocerle sus méritos.
Efectivamente, Lopetegui no tiene la culpa y la mala gestión es de Florentino. Zidane lo vio y se largó. Y lo que más gracia me hace es que llevan toda la vida diciéndonos que sin Messi no somos nada, y les hemos goleado dos veces sin Leo y ellos sin Cristiano naufragan.
Yo creo que Cuenca (mi tocayo) y Chumi sí jugarán juntos para no ariesgar con uno de los centrales sanos que tenemos, lo cual resta puntos a Aleñá por la reglamentación (oficialmente tiene ficha del B, como muestra su dorsal) en favor de Samper. Pronto saldremos de dudads. Y también me apetece ver juntos a Malcom y Dembélé, como pronosticas.

davidcuencadavidcuenca blog, 02-11-2018 17:17:55

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: