login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Relatos salvajes"

Expliquen que a l'Antiga Grècia hi va haver un debat encès sobre la conveniència o no de les representacions teatrals, en especial de les tragèdies. Per Plató (gran precursor involuntari del cristianisme, amb el seu concepte d'un món ideal al qual cal arribar fent l'ànima un bon ús del cos que accidentalment posseeix en un món d'aparences insignificant), les tragèdies eren contraproduents perquè mostraven un món de passions que allunyaven l'ésser humà del món de les idees. Pel seu deixeble Aristòtil, en canvi, era justament a l'inrevés: en veure l'espectador reflectides les passions en la pell dels personatges de l'obra, se'n purificava. El que volia dir Aristòtil és que l'home no pot evitar sentir un món de passions dins seu, i per això li convé experimentar-les (la por, la compassió, etc.) com a simple espectador d'una obra, per així desprendre-se'n i poder actuar racionalment en la seva vida real. Aquesta purificació de les passions es coneix com a catarsi.

Doncs bé, era catarsi el que vaig anar a buscar ahir a "Relatos salvajes", però no me'n vaig acabar de sortir. La publicitat de la pel·lícula (el plaer de perdre el control, la rebel·lió dels indefensos...) em va fer acostar-m'hi amb l'esperança de trobar una pel·lícula que exercís una mena de venjança poètica d'aquells que suporten estoicament la insolència dels arrogants. Alguna cosa d'això hi ha en alguns casos, però en realitat la pel·lícula acaba derivant en una perillosa legitimació de la violència com a mecanisme per fer front als abusos del poder establert. Jo ja sé que aquest poder també exerceix una violència damunt nostre, invisible, de guant blanc, pretesament educada, i que cal combatre-la. Però prefereixo creure que els de baix, els que tenim la raó, podem trobar fórmules més intel·ligents i imaginatives d'encarar-nos amb l'arrogància dels poderosos (espero i desitjo que en tindrem una bona mostra, per exemple, aquest diumenge). Entenc que la catarsi hi és, que la pel·lícula no defensa aquestes reaccions en el món real i vol que ens purifiquem d'aquests impulsos com a espectadors, a la manera aristotèlica. Però crec que el muntatge falla principalment per dues raons. En primer lloc, en la majoria d'episodis, la violència no és instintiva, producte d'un moment d'intolerància incontenible, sinó freda i estudiada i per tant injustificable. En segon lloc, perquè la pel·lícula barreja naps amb cols, i jo no sé veure la relació entre la falta d'escrúpols d'una família rica i el despit d'una núvia, per exemple.

És clar que "Relatos salvajes" no té la culpa de no ser el que a mi m'hauria agradat que fos. De manera que no em queda més remei que continuar esperant la pel·lícula que definitivament serveixi d'homenatge a tots aquells que veuen en el seu dia a dia com són constantment trepitjats a causa de la seva bona fe i que, a sobre, quan un dia no poden més i perden el control (ni que sigui amb un estirabot inofensiu) encara se senten culpables. Aquest reconeixement a la bona gent de la quotidianitat, que aguanta els abusos no pas de sofisticades estructures de poder, sinó de gent del seu mateix rang que va pel món sense empatia ni sentit del respecte, sí que la compraria de gust. Això sí que seria una bona catarsi.

Comentaris (1)04-11-2014 20:23:06

davidcuencadavidcuenca blog, 06-11-2014 23:41:29

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: