Com en tota pel·lícula d'Iñárritu, "El renacido" permet fer dues lectures força diferenciades entre forma i fons, i com sempre el continent guanya per golejada el contingut. "El renacido" és plena d'imatges impactants, és brillant tècnicament, és fins i tot narrativament solvent... Però resulta una mica descoratjador que sovint, especialment des que va partir peres amb el seu guionista Guillermo Arriaga, tot aquest embolcall enlluernador tapi el no-res. És cert: argumentalment hi ha elements destacables com un tímid ecologisme en favor dels indígenes, i fins i tot hi ha una història de supervivència prou ben explicada (impagable l'escena del cavall-refugi), però Iñárritu insisteix a carregar les tintes innecessàriament en els aspectes orgànicament més desagradables (això ja el va perdre a "Biutiful") i, sobretot, transmet la sensació de no saber què vol explicar exactament amb la seva història. Tot porta a la decebedora sensació que el motor de la supervivència és només la venjança, fins que al final Iñárritu intenta redimir el seu protagonista amb un gir espiritual new age més aviat desconcertant.
En definitiva, a Iñárritu només li faltava arrasar en els Oscar amb "Birdman" per sentir-se el nen mimat de Hollywood (cosa que segurament aquest any li ratificaran) i acabar de deixar-se anar en els seus deliris de grandesa. Però, malgrat que no nego que ha fet una bona pel·lícula d'aventures, a mi ja em comença a cansar que m'enredi: amb ell sempre tinc la sensació de tenir una gerra de ceràmica amb ornaments preciosos... però plena de vi Don Simón.