L'altre dia, a propòsit de "Segon origen", parlava sobre la qüestió de les adaptacions cinematogràfiques d'èxits o clàssics literaris. No voldria que s'interpretés malament el que volia dir quan em queixava de la tendència actual a reinventar-se les històries. No expressava amb això que el respecte al text hagués de ser total: l'adaptador té el dret, i gairebé l'obligació creativa, de proposar alguna cosa nova, algun matís de context que enriqueixi el material original o que si més no n'aporti una visió personal o diferent. Per exemple, Baz Luhrmann va fer una versió iconoclasta però molt plausible del "Romeo i Julieta" de Shakespeare. Del que em queixava és d'aquell guionista que inventa una història nova, que en canvia el final. Perquè aleshores és millor no citar l'obra original com a referència, perquè se n'ha pervertit l'essència. Pensava en tot això mentre veia dissabte "Retrato de una dama", de Jane Campion, basada en la novel·la de Henry James. No he llegit la novel·la, però s'intueix respecte pel material original, pels diàlegs, pels personatges. Campion simplement hi posa la signatura en detalls en la posada en escena, no sempre encertats, però que si més no reivindiquen la seva condició d'autora sense menystenir el clàssic que té a les mans. El resultat és una pel·lícula que no és brillant, però sí honesta. I queda per a la reflexió la seqüència inicial, protagonitzada per dones contemporànies, en què es posa de manifest la lectura profundament feminista de Campion i que obliga l'espectador a buscar-ne el sentit: són deutores de dones com la protagonista, sempre debatent-se entre el desig eròtic i el desig d'independència personal respecte del mascle? Són més lliures, en una societat en què la violència de gènere continua volent deixar ben clar qui mana? Han avançat aquestes dones en els seus drets? I, d'altra banda, una qüestió tan aparentment secundària com el càsting pot respondre a decisions ben subtils: la tria de John Malkovich per al complot malèvol emparenta inevitablement aquesta pel·lícula amb "Les amistats perilloses" de Stephen Frears.
Pel que fa al Barça, no vaig poder veure el partit, però la recerca d'un resum em va portar a uns quants descobriments al·lucinants. En primer lloc, que TV3 no tingui els drets de les imatges ni per fer un resum, fet que em va portar a les clavegueres de la televisió pública espanyola, on vaig poder continuar al·lucinant. D'entrada, perquè els va portar més estona comentar la ximpleria de la celebració del Halloween dels jugadors del Barça al camp del Getafe que no pas comentar i resumir el partit en si (imatge impagable la de la primera assistència de Sergi Roberto, que si l'arriba a fer Messi n'estaríem parlant durant tres anys). Però, sobretot, per les crítiques desproporcionades que aquesta criaturada va provocar: crec que va sobrar la irrupció en plena zona mixta del Getafe (ja n'han demanat disculpes), però ja se'ls crucificava per haver-se fet una simple foto al vestidor. No fem mai res bé. Per acabar-ho d'adobar, un pseudoperiodista madridista molt trist no parava de repetir la vella cançó coneguda que el Barça no havia tingut ningú al davant, com si la resistència del Las Palmas al Bernabéu hagués estat heroica. En fi. A mi el que em sembla és que el Barça està sortint prou airós d'un moment conjuntural molt delicat, i que quan disposi de més artilleria pot tornar a ser temible. Ja s'ho trobaran.
