David Cuenca Ros
per en 2 Novembre 2013
1,535 Vistes

Em sembla que hi ha més d'una versió cinematogràfica en circulació d'aquesta meravellosa novel·la d'Oscar Wilde anomenada "El retrat de Dorian Gray". La que he tingut l'oportunitat de veure avui és una versió en què un magnífic Colin Firth interpreta el paper clau de Harry, el cínic amic de Dorian Gray. M'hi he acostat amb por, perquè estimo moltíssim aquest llibre i temia que fos esguerrat en la complicadíssima tasca de portar-lo a la pantalla. Malauradament, els meus temors s'han vist confirmats. Si més no, en gran part.

El primer que m'he trobat és una posada en escena tenebrosa, potser un pèl massa propera al cinema de terror, però en qualsevol cas acadèmica, impecable i eficaç. I, malgrat que el guió de seguida mostrava algunes llicències innecessàries respecte a la novel·la, la veritat és que eren pecats benèvols sense importància. He acabat assistint, doncs, a una primera part de la pel·lícula certament estimulant, que només relliscava en un excés d'efectisme, però que reflectia prou fidelment l'univers (a)moral d'Oscar Wilde.

De manera impensada, però, quan ja em sentia moderadament satisfet de com s'havia plasmat en imatges una obra que considero una de les cinc millors lectures que he fet a la meva vida, la pel·lícula s'ha trencat, i el guió ha embogit i ha anat degenerant de despropòsit en despropòsit, l'efectisme gratuït s'ha fet insuportable i els cops de teatre narratius, absolutament gratuïts. Sí, ja ho sé: se'm pot dir que he comès l'error de voler comparar massa la pel·lícula amb la novel·la, que són llenguatges diferents, que cal valorar el film com a obra en si mateix. Jo ja estic d'acord amb tot això, i puc entendre que cal canviar aspectes puntuals de la narració per facilitar el difícil trasllat a les imatges, i fins i tot acceptar canvis d'escenari o d'època en nom d'una visió més moderna. Però el que no puc entendre és la necessitat de polir-se una història rodona en un principi correcte però precipitat, per poder després agafar uns personatges immortals i perdre'ls en un laberint de "thriller" barat de mal digerir. No accepto ni perdono que algú es cregui més llest que Oscar Wilde i filmi un final en què sembla dir: "Sort que estic jo aquí per inventar-me un final molt més adequat per a aquesta història."

Però, en fi, com que sóc una persona generosa, admeto que no tot és porqueria en la muntanya russa del final de la pel·lícula. Mentre el guió ven la seva ànima, al més pur estil de Dorian Gray, a la recerca de complaure amb truculències buides l'espectador, té almenys l'encert d'introduir un aspecte colpidor en forma d'un mite de Pigmalió que planteja la divergència entre el cinisme verbal i l'autèntic atreviment vital: Dorian Gray esdevé el que Harry, que en realitat només juga, mai s'ha atrevit a ser. La llàstima és que a la pel·lícula li passa una mica el mateix que a Harry: es passa de llesta. Però en aquest cas, lluny de quedar-se curta, el que fa és passar-se de frenada.

I bé, si parlem de versions diferents d'una suposada mateixa idea, aquí tenim el Barça, disposat una jornada més a entretenir-nos amb un debat sobre la seva identitat que amenaça d'eternitzar-se. L'equip ha fet un partit molt fluix, sense idees en atac i amb alguns moments de desconcert alarmants. Martino continua provant coses, i avui s'ha vist un constant canvi de posicions entre Alexis i Messi, no del tot reeixit perquè al final la banda dreta sempre era per a Dani Alves. Però, en general, la versió del Barça d'avui ha estat més aviat l'acadèmica, la que ens sabem de memòria: una possessió desorbitada i una paciència infinita a l'hora d'atacar en estàtic i buscar la manera de destruir la teranyina defensiva rival. Però l'equip ha estat lent, imprecís i previsible. Tot i així, el pitjor de tot ha arribat al final, quan, després d'aconseguir marcar gràcies a una genialitat de Neymar i l'oportunisme d'un Alexis en estat de gràcia, l'equip ha perdut incomprensiblement el control del partit. És preocupant que, justament quan el partit es posava perfecte per al futbol control del Barça, just quan ja no hi havia pressa i es podia (s'havia de) perdre tot el temps del món cuidant la pilota, el mig del camp ha desaparegut, els defenses s'han tornat histèrics (excepció feta d'un notable Montoya) i el camp ha començat a fer baixada per a l'Espanyol, que afortunadament no ha tingut prou capacitat per aprofitar-ho. Tot plegat diu molt poc dels nostres migcampistes, que avui han fet un partit horrible, i fa pensar que potser Martino no planteja els partits així per gust, sinó per necessitat. No ho sé: qui sap si algun dia trobarem a les golfes del Camp Nou un retrat demacrat d'un equip que sembla estar-se venent l'ànima. Per fora, de moment, com en el rostre de Dorian Gray, sembla que no passi res, i els resultats continuen sent impecables.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Nou article
4 Novembre 2013