Aquí els tenim. Són la Por, el Fàstic, l'Alegria, la Ira i la Tristesa. No cal dir quin és quin, oi? Són les cinc emocions que controlen la vida i el comportament d'una nena (i de tots nosaltres), segons l'extraordinària pel·lícula "Del revés", amb la qual Pixar ha tornat a aconseguir el que semblava impossible: superar-se a ella mateixa. Són tantes les coses que es poden dir d'aquesta nova joia de l'animació (i totes bones) que segur que me'n deixaré moltes, però en tot cas aconsello no llegir-ne res fins a haver-la gaudit.
En primer lloc, és indiscutible la qualitat tècnica del producte. La nova casa de la protagonista està dibuixada amb un realisme que fa que gairebé t'hi sentis a dins, i quan la pel·lícula aposta per l'abstracció (és a dir, en la majoria del metratge) ho fa amb una paleta de colors senzillament enlluernadora. Val la pena començar constatant això, perquè l'aposta argumental és tan exquisida que hi hauria el risc de perdre-ho de vista. A partir d'aquí, si la tècnica fos descomunal però el fons fos buit no valdria gaire la pena. Però ja sabem que això amb Pixar és gairebé impossible, i aquí han posat tota la carn a la graella per oferir una obra mestra que va més enllà dels més que puntuals moments de geni de "Toy Story 3" o "Up", que ja per si sols justificaven més que de sobres el preu de l'entrada. El repte era mantenir l'equilibri aparentment impossible entre l'entreteniment infantil i la reflexió adulta. Prova més que superada: el primer gran mèrit de Pixar és no tractar els nens com si fossin imbècils, i oferir-los una diversió que alhora sigui educadora i enriquidora per a la seva intel·ligència.
Però, com aconseguir que un plantejament tan abstracte com donar vida a les emocions humanes sigui atractiu? La solució, una vegada més, genial i plena de talent: per innovar, encara que sembli una contradicció, no hi ha res com recórrer als clàssics. Així, la història de redempció de la Tristesa segueix en el fons l'estructura de la Ventafocs o l'Aneguet Lleig, que després de tastar la marginació acaben essent els reis del conte. Però la màgia és que aquí Pixar juga fort i inverteix les regles habituals de l'animació, en el sentit que la lliçó que s'extreu és que no s'imposa la felicitat sense matisos, sinó que justament hi ha altres emocions que ho fan tot més difícil, però que són necessàries i benignes malgrat que pugui semblar al contrari.
Hi ha un moment determinat, cap al final de la infantesa, en què inexplicablement quan la Tristesa toca un record el taca del seu color blau. L'Alegria no entén què passa: si el record és bo, per què pot passar a ser trist? Se'n diu malenconia, i el que l'Alegria encara no entén és que això forma part del pas a la vida adulta, en què la satisfacció pels records bonics es barreja amb l'enyorança. L'Alegria haurà d'aprendre que no posseeix la veritat absoluta, que no sempre té la solució als problemes. Que la Tristesa també pot ser útil i pot generar records bonics. I, finalment, que la seva complexa i contradictòria aliança és el que ens defineix com a humans i ens ajuda a controlar les altres emocions, necessàries però excessivament primàries totes soles. Els records i les experiències no són uniformes, no tenen un sol color.
En fi, hi ha moltíssimes més coses que es podrien dir d'aquesta pel·lícula infinitament creativa, però el millor és gaudir-la. N'hi ha prou d'afegir que Pixar aconsegueix amb una sola jugada dir als nens que han d'aprendre a conviure amb les seves contradiccions, als pares que no han d'obsessionar-se amb la felicitat dels seus fills (se'ls pot deixar plorar i fins i tot se'ls pot dir que no), i a tots nosaltres que potser la causa de moltes de les nostres angoixes sigui l'absurda necessitat que sentim d'estar permanentment bé.
I Alegria i Tristesa uneixen forces també en el magnífic llibre que m'ha acompanyat aquests dies: "Nosaltres", de David Nicholls, l'enèsim encert de la meva dona per Sant Jordi. Poques vegades m'ha passat de riure obertament (no simplement somriure) davant l'humor d'una novel·la. La primera part, divertidíssima des de la primera pàgina, és absoltuament refrescant, mentre que la segona, un cop esclata el problema, es va tacant progressivament de malenconia. En un viatge exterior acompanyat de la inevitable evolució interior, destaquen les magnífiques definicions de les diferents ciutats europees, mentre a partir dels records del protagonista anem reconstruint la seva història i el perquè de la seva situació actual. Una lectura plaent i amena, però no sempre còmoda, ja que em temo que no m'ha costat gaire reconèixer-me força en un personatge central sempre preocupat (tot i que divertit, amb aquella ironia que és el sentit de l'humor dels pessimistes), no sempre agradable en el seu moralisme (però més madur que la seva dona, que vol viure en una adolescència perpètua), i que al capdavall veu com tots els seus problemes es deriven justament de fer el que és correcte en cada moment. Perquè la honestedat, cap a un mateix i cap als altres, no sempre té premi.