David Cuenca Ros
per en 27 Març 2017
911 Vistes

Fa unes setmanes, acabava el meu comentari sobre “Tainspotting 2” amb aquell ocurrent adagi que afirma que la nostàlgia ja no és el que era. Danny Boyle acabava de dinamitar amb la seva innecessària seqüela tot el carisma d'uns personatges únics: havia entès que el camí era la nostàlgia, però l'havia enfocat malament, jugant a recuperar escenes emblemàtiques de la primera entrega de manera maldestra.

Comento això perquè “Súper 8” és també, sobretot, un exercici de nostàlgia. Però, en aquest cas, ben entesa. Així, si també comentava fa uns dies que hi ha pel·lícules que no és adequat descobrir una tarda mandrosa de diumenge, recuperar aquesta cinta de JJ Abrams en aquesta franja vital de la setmana és, en canvi, ideal.

Perquè “Súper 8” proposa el plaer del pur entreteniment, sense pretensions intel·lectuals però de qualitat. Perquè és molt plaent deixar-te portar per les aventures d'aquests nanos, recuperar l'esperit de les pel·lícules dels 80 amb què vas créixer, adonar-te de la influència del bon Spielberg (sens dubte, el d'”Encontres a la tercera fase”). I perquè és fantàstic observar el rigor i l'amor amb què nous talents com Abrams i el seu equip són capaços d'homenatjar els seus orígens, posar els efectes especials al servei d'una història humana i contrastar la tècnica de què disposen amb els recursos artesanals amb què van començar (vegi's sobretot l'enlluernadora seqüència de l'accident del tren contrastada amb la maqueta dels impagables títols de crèdit finals).

Em sembla recordar que, quan vaig veure aquesta pel·lícula en el moment de l'estrena, la vaig despatxar sense gaire interès. Vés a saber què hi buscava. Va anar molt bé recuperar-la ahir, perquè em va servir per adonar-me que sí: que, amb gent com Abrams, la nostàlgia torna a ser el que era.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Nou article
30 Març 2017