És curiós que el meu rebuig instintiu a la majoria de xarxes socials (aquest modest blog s'assembla més a un gènere epistolar decimonònic que a res més) em porti, en canvi, a la fascinació per les pel·lícules que giren al voltant d'aquesta temàtica (potser hi busco un reforçament del pensament crític que en tinc?). Però el cas és que, després del díptic que a Sitges van significar “Cam” i “Assassination nation”, aquest dissabte vam completar una mena de trilogia sobre aquesta matèria amb la magnífica “Searching”. Pel·lícula amb un argument que no passaria d'un thriller convencional si no fos per un enorme detall: està narrada íntegrament a través de la pantalla d'un ordinador. Aquest repte majúscul, que ja va ser temptejat per Nacho Vigalondo en la irregular “Open windows”, es beneficia aquí d'una major maduresa narrativa que en el cas del cineasta espanyol es perdia pel major pes d'un pretès virtuosisme formal (el pla seqüència digital). Aquí, en canvi, s'aposta per l'el·lipsi (el protector de pantalla com a matèria narrativa!) i fins i tot es relaxa el format per afavorir la dramatúrgia en el cas dels telenotícies emesos per internet. Però assoleix l'objectiu: íntegrament narrada a través de la pantalla d'un ordinador. I aconsegueix, amb un ús intel·ligent de la música i el zoom, tenir-te clavat a la pantalla des del minut 1, amb un pròleg magistral que recorda poderosament el de l'emblemàtica “Up” de Pixar com a síntesi de la vida (i la mort) d'una persona. A partir d'aquí, cal cordar-se el cinturó, perquè la pel·lícula no et deixarà ni respirar. Un pare desesperat davant la desaparició de la seva filla intentant seguir-ne el rastre digital. Cerques a Google, descobertes de xats, vídeos de Youtube, Instagram... I altre cop la idea de la descompensació entre la identitat real i la digital, i la sensació que la real és la fictícia en un pare que descobreix que no coneix absolutament gens la seva filla. La pel·lícula juga, a més, molt intel·ligentment amb allò que els personatges es diuen i el que queda per dir (els missatges que s'esborren abans de ser publicats), amb la dispersió inherent a l'ús de la xarxa i amb la morbositat indecent que acompanya el seguiment d'un succés desgraciat com a fenomen de masses. Res que els humans no hagin fet tota la vida, ara simplement potenciat per les noves tecnologies. La culpa no és d'elles, sinó que hem avançat tecnològicament sense fer-ho èticament ni racionalment. I és aquesta subtilitat a l'hora d'introduir tangencialment aquestes qüestions en la trama principal el que converteix “Searching”, per mi, en una pel·lícula històrica. Perquè podríem estar davant de la pel·lícula definitiva sobre aquesta nostra època líquida i digital.
I diumenge veiem també una altra pel·lícula extraordinària. Però en el sentit literal de sortir-se d'allò que és ordinari, perquè probablement no és tan bona com l'elevat concepte que té d'ella mateixa, víctima sobretot d'una trama més buida de contingut que un discurs d'Inés Arrimadas. “Clímax”, del sempre provocador Gaspar Noé, és especial pel que té d'experiència immersiva, i no se li pot negar que assoleix amb escreix el seu repte de fer sentir l'espectador tan drogat com els personatges. Ho aconsegueix a partir d'un virtuosíssim ús del pla seqüència, i amb un domini espectacular i elegantíssim del moviment de càmera. Se li pot retreure una estructura erràtica (després de la presentació inicial dels personatges, la fase de les converses entre ells sobra) i la seva caiguda total en el nihilisme, però cal reconèixer que a la balança hi pesen molt més els aspectes positius: la brillant exposició de la voluptuositat de l'àcid per mitjà de la barreja entre angoixa i sensualitat, la lliçó cinematogràfica del ball inicial i la deriva de la davallada als inferns cap a un cinema pseudozombi converteixen aquest exercici d'estil que va triomfar a Sitges, amb tots els seus defectes, en quelcom digne de ser aplaudit.
També ho és que en aquesta lliga boja (els periquitos, segons?) el Barça sigui de moment capaç de ser-ne el líder, encara que avanci a batzegades. L'equip va signar un vertiginós primer quart d'hora (amb una eficàcia brutal davant de porta però també amb les habituals febleses defensives), amb un Messi desbocat que es va trencar quan tocava cridar independència. Lògicament el Barça va notar el sotrac, anímicament i esportivament, però aquesta vegada va saber sobreviure. D'acord que se li pot retreure que a la segona part va sortir amb el pijama i que se li continuen fent gols a cabassos malgrat un Ter Stegen imperial (si no fos per aquest porteràs!) i que aquesta vegada Piqué va estar omnipresent (fet que demostra que el problema és d'ubicació i concentració de tot l'equip), però en els partits de transició entre les costellades de les seleccions i la Champions jo ja només demano que guanyin més enllà de com juguin, ja que es pot arribar a poques conclusions quan tens tan poc temps i descans per preparar un partit, a més, tan difícil. Temps hi haurà per analitzar si l'equip s'encalla o tira cap amunt com a Wembley. Això sí: ja cal que tots, començant per Dembélé, es posin les piles ara que en aquest primer Tourmalet el déu argentí s'ha hagut de prendre unes vacances forçades.