No vaig poder anar a veure "Segon origen" la setmana de l'estrena, perquè era a Sitges (i aquells dies no l'hi feien). Un company meu que sí que hi va anar el primer cap de setmana em va advertir que era molt fluixa, i que no li havia agradat perquè trobava que era un "Crepúsculo" a la catalana. Jo vaig pensar que si aquell era el problema no passava res. Al capdavall, Pedrolo va concebre la novel·la "Mecanoscrit del segon origen" amb la intenció d'obrir noves vies en la literatura catalana i també d'atreure un públic juvenil, de manera que em semblava legítim que la pel·lícula fes el mateix a la recerca d'aquest públic més adolescent. Un cop vista la pel·lícula, el problema no és aquest. Ni tampoc la seva lògica (i efectista) ambientació en l'actualitat. També s'entén la substitució del mecanoscrit per la càmera del mòbil. El problema, però, és que gairebé tota la resta de decisions no s'entenen en absolut. Fer l'adaptació cinematogràfica d'una novel·la de culte sempre ha estat un repte arriscat. Era normal que fos així: cada lector projecta dins del seu cap unes imatges de la novel·la, i aquestes projeccions difícilment coincidiran amb les del director perquè cada lector és únic. I, d'altra banda, hi ha la qüestió de la utilització de llenguatges diferents com són el literari i el cinematogràfic. Fins aquí res a dir. Passa, però, que darrerament hi ha la tendència d'utilitzar les obres literàries com a simple punt de partida; gairebé com a simple ganxo. El guió ja no es limita a trobar la manera de traduir en imatges la novel·la, tasca ja prou meritòria i complicada, sinó que reinventa la història com si el material original no fos prou capaç de seduir. Ja ho vaig observar a propòsit de "Fin", però en el cas de "Segon origen" és escandalós: els responsables de la pel·lícula decideixen que la història original és poc engrescadora i s'inventen un deliri al voltant del personatge de Sergi López impossible d'empassar i rodat de la manera més maldestra possible. El que resulta imperdonable és que, amb aquesta maniobra destinada a proporcionar més acció (no fos cas que el públic s'avorrís), es tergiversa completament l'esperit original, en proporcionar al personatge d'en Dídac un final heroic que s'allunya de la tragèdia banal de la novel·la (definitivament, aquesta societat actual que ens toca patir no tolera l'accident). Com a mínim respecten el sentit original del final, però el mal ja està fet: el més horrorós de tot és que aquí l'Alba va a remolc, quan recordo que el que més em va fascinar en la meva lectura d'adolescent era la rotunditat amb què la noia dominava la situació. És a dir: de manera inexplicable, Pedrolo va dotar la dona de molta més dignitat que en aquesta pel·lícula filmada en ple segle XXI. A la recerca d'un públic adolescent que sospito que no trobarà, potser sí que el problema és justament haver fet una mena de "Crepúsculo" a la catalana. Perquè ben mirat això implica tractar el públic juvenil com si fos imbècil, i no amb el respecte amb què va tractar i continua tractant la novel·la de Pedrolo els seus milers de lectors adolescents.
I que consti que em dol haver de parlar així d'un producte de casa. Com també em dol haver de dir que el Barça em va tornar a deixar fred. Per això prefereixo fer l'exercici de posar-me en la pell de Luis Enrique. Fa setmanes que he de fer una alineació agafada amb pinces, els lesionats cauen com mosques, els problemes s'acumulen a la directiva en forma de sancions de la UEFA i de la FIFA i el patrocini de Qatar, hi ha rumors que parlen que tot s'està preparant perquè el totpoderós Madrid guanyi una lliga d'una punyetera vegada, i ara per postres Mascherano té tots els números per quedar-se fora del partit del Bernabéu per recordar-se de la petxina de la mare o la germana de no se sap ben bé qui... Per posar-se les mans al cap, amb la sensació afegida que els episodis de despropòsits en els partits que juga l'equip al Camp Nou s'acumulen. Em posaria a plorar (o a escridassar algú, en versió asturiana), però ben mirat tinc motius per a l'optimisme. Perquè a davant tinc gent amb una química especial capaç de resoldre partits soleta. Perquè el públic va tornar, per fi, a ajudar. I, sobretot, perquè veig uns jugadors que ho donen tot, que no es deixen res, que estan compromesos amb la samarreta i amb el que els demano. Vull que l'equip que entreno jugui millor, és clar, però confio que això arribarà i me'n vaig a casa tranquil, perquè ser que amb aquests jugadors puc anar a la fi del món.