En una de les converses teològiques que mantenen l'últim sacerdot viu del Japó i el seu botxí a la pel·lícula “Silencio”, d'un més espiritual que mai Martin Scorsese, l'inquisidor afirma que ell no pot entendre la seva religió com una maledicció, com fan els cristians. Aquí rau, segurament, la clau de volta de tot plegat: el Déu de l'Antic Testament és terrible, i el del Nou és una encarnació turmentada. L'educació catòlica ensinistra des de ben aviat els seus deixebles en la temença d'un gran ull que veu tots els pecats: la religió no es viu des del goig i el consol, sinó des de la por. A diferència de la religió budista, en què l'objectiu és eixamplar la ment, aquí es busca l'estretor de mires. Per això aquestes dues creences esdevenen irreconciliables al Japó del segle XVII. Però, és clar, Scorsese és un reconegut catòlic que parteix d'un episodi certament real i terrible: les persecucions i tortures a què van ser sotmesos els cristians en aquella època i aquell espai remots. A Scorsese no sembla interessar-li tant la denúncia de la barbàrie japonesa com fer-la servir de pretext per a la reflexió sobre la seva fe, i fa diana quan arriba a la conclusió que allò que fa patir més un cristià no és el martiri, sinó la culpa. Llàstima que la pel·lícula esdevingui repetitiva en la representació de les tortures i excessivament complaent en la seva escena final, perquè abasta els seus moments de plenitud en els pocs moments de calma, amb una fotografia impecable que suggereix el dubte, la buidor i la recerca infructuosa del poeta: “así voy yo, borracho melancólico, guitarrista lunático, poeta, y pobre hombre en sueños, siempre buscando a Dios entre la niebla.”
Com, amb perdó per l'excés de prosa, el Barça a la recerca eterna de la seva identitat. Quan juguem bé, ens empipa el resultat. Quan el resultat és bo, ens empipa el joc. Fins i tot quan el joc és decent, ens reca no haver estat curosos en l'estil. Ja és bo, fins a cert punt. Ahir al vespre jo no estava per anàlisis: en eliminatòries d'aquesta mena, apareix el meu Mr. Hyde en la seva màxima esplendor i esdevinc un volcà de nervis, de crits, de patiment, d'eufòria. L'endemà, amb el cap més fred, hi dono alguna volta més. Hi ha moltes coses de les quals estar satisfet del partit d'ahir, especialment de la brillantor del trident (Neymar ha tornat!) i de l'actitud fantàstica de l'equip, capaç de sobreposar-se a totes les adversitats. Però comença a desesperar la facilitat amb què encaixem gols, tenint en compte les poques oportunitats que concedim. I l'altre debat, és clar, és l'estil. Cillessen, de moment, no és Ter Stegen amb la pilota als peus, però a Luis Enrique no semblava importar-li. Aquesta vegada havia decidit jugar més en llarg, a la recerca de segones jugades per obligar l'Athletic a retrocedir. El pla, acompanyat d'un generós esforç en la pressió després de pèrdua (providencial per a l'assoliment del primer gol), va funcionar, i el Barça va aconseguir neutralitzar el perill de l'Athletic, tot i el peatge d'un atac més aviat esbojarrat. Fins aquí, tot correcte: alguns hi veuran blasfèmia, però jo hi veig adaptació al medi. El que ja és més empipat és el que va passar a partir del 3-1: el Barça va ser incapaç de mantenir la possessió i va mantenir el partit en una perillosa cercavila. Incapaç o, simplement, no ho volia? Ja se sap que, davant el dilema, Luis Enrique acostuma a preferir buscar la sentència més que no pas especular amb la pilota, i ahir més que mai tenint en compte la dificultat de combinar al mig del camp per la superpoblació de bascos en aquesta zona. Però, sigui com sigui, aquesta és la part més discutible del partit d'ahir. Tot i així, una última cosa: m'han molestat una mica els diversos comentaris de mofa que he sentit avui (entorn, mitjans...) minimitzant la victòria, en el sentit que eren uns simples vuitens de copa. Com si no recordéssim com llençàvem aquesta competició anys enrere (comparem-ho amb l'esforç de tothom ahir) ni com ens agrada jugar-ne les finals. I, sobretot, com si oblidéssim la màxima segons la qual el futbol és un estat d'ànim. L'equip necessitava un punt d'inflexió, i en aquest sentit el partit d'ahir és dels que marquen temporades. Poca broma.