login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "La sirena del Mississipi"

Començo a tenir la mosca al nas. Després de la decepció de "Tres recuerdos de mi juventud", vaig ser encara més conscient que a la meva autodidacta formació cinèfila, sòlida pel que fa a referents clàssics nord-americans, li falta base clàssica europea, en especial de la nouvelle vague. Mig per això i mig per casualitats de la vida, m'enfronto una setmana després a un títol de Truffaut, "La sirena del Mississipi". I torna el desconcert, i sobretot torna la sensació de llunyania emocional i intel·lectual cap a allò que estic veient.

Val a dir que no és que em sembli que la pel·lícula sigui un despropòsit. Els actors són superbs (no descobriré ara el carisma de Jean-Paul Belmondo i Catherine Deneuve), la trama s'inicia com un thriller hitchcockià per desembocar en un melodrama (Truffaut juga com el britànic a trencar les expectatives de l'espectador) i, sorprenentment, quan al vespre la vaig explicar a la meva dona semblava que tenia sentit i tot. Què és, aleshores, el que la fa delirant i llunyana? Bàsicament dues coses.

En primer lloc, l'estil narratiu. L'ús (goso dir que) arbitrari de les el·lipsis crea una estructura fragmentada indigesta, fet que es veu agreujat per la ridiculesa dels canvis de doblatge cada vegada que la Deneuve es destapa una mica (coses de la censura franquista). M'agraden les el·lipsis, m'agrada que com a espectador t'obliguin a omplir buits i no t'ho donin tot mastegat, però aquí em fa arrufar el nas la sensació que estan al servei de les incongruències i les arbitrarietats.

En segon lloc, tornem-hi amb l'amour fou. Es pot arribar a entendre que un home enamorat d'una certa idea de l'amor perdoni determinades coses, però el final a la cabana és delirant i per llogar-hi cadires. Quina mania, la dels intel·lectuals francesos, de presentar l'amor com un element destructiu i dolorós! Deu ser perquè jo tinc la sort de viure un amor harmònic i serè que no puc entendre aquestes passions nocives... No puc amb això, em fa pensar massa en com acaben determinades relacions a les notícies, i no m'agrada que es faci apologia d'aquesta manera d'entendre el món de la parella.

Però això són judicis morals i no estètics. I he dit que començo a tenir la mosca al nas perquè no m'agrada que no m'agradin pel·lícules que se suposa que són de culte. Potser per no frustrar-me, val a dir que hi intueixo certa grandesa: em sembla genial, per exemple, l'escena en què sentim el diàleg de Belmondo amb el banquer mentre ell condueix el cotxe a tota pastilla. Conclusió: potser la grandesa de gent com Truffaut és la capacitat de fer atractius i fins i tot fascinants (per a alguns) deliris que en mans d'un altre condemnaríem a la foguera.

Comentaris (1)21-07-2016 15:15:48

davidcuencadavidcuenca blog, 25-07-2016 17:19:06

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: