login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: Sitges 2014

Un any més, fidels a la cita de Sitges. Com l'any passat, la fórmula escollida va ser la marató de l'últim dia. El risc d'aquesta aposta és que compres les entrades a cegues, ja que fins dos dies abans no saps les pel·lícules que projectaran. Aquesta vegada vaig tenir un disgust en comprovar que les pel·lícules que més m'interessaven les feien en una sala que no era la que jo havia escollit. Vaig haver de lluitar una mica contra aquest sentiment de frustració, fins que va arribar la cita i ja vaig sentir-me amb ganes de gaudir igualment de l'espectacle i de l'ambient.

I així, després d'un matí agradable passejant per Sitges i gaudint d'exposicions com la de la saga de "Rec", ens vam trobar per fi davant de la primera pel·lícula que projectaven al cinema Retiro. Tal com ja havia intuït a partir del tràiler, "These final hours" no aporta gran cosa nova al subgènere apocalíptic, però el cert és que em va agradar més del que m'esperava i va deixar alguns detalls interessants. D'entrada, un comentari tècnic: no entenc gens el premi al millor actor que van concedir al peix bullit que fa de protagonista, i en canvi trobo que la nena que li dóna la rèplica és extraordinària: amb una sola mirada, amb un gest, amb una ganyota o un somriure és capaç de transmetre tot el repertori d'emocions que experimenta el seu personatge; en especial a la seqüència de la festa, on la petita actriu té una actuació senzillament sublim. Pel que fa a la història en si, la pel·lícula es planteja quines diferents reaccions poden tenir els éssers humans davant la imminència i la inevitabilitat de la fi del món. El més interessant és que la pel·lícula sembla suggerir que, a banda de la temptació de lliurar-se al descontrol i a la luxúria propis d'una absència de demà que permet que cap acte tingui conseqüències, la cosa es dividiria entre els que fins llavors creuen que han sabut viure la vida de manera correcta i els que no han sabut adaptar-s'hi mai. Els primers senten una gran buidor existencial incapaç de suportar, mentre que paradoxalment els segons van aprenent a fer les paus amb ells mateixos mentre el final s'aproxima, en una dicotomia que em recorda (salvant totes les distàncies) la plantejada per la magistral "Melancolía", de Lars von Trier. El cas és que el protagonista, en sentir que durant la seva vida no ha fet res més que equivocar-se, aconsegueix necessitar fins a l'últim segon de la seva existència, fet que ens aboca a un final agradablement previsible i bellíssim.

A continuació va ser el torn de "The stranger", pel·lícula que tampoc passarà a la història però que està rodada amb elegància, bon gust i un molt bon domini de la narrativa. El millor és l'ús que es fa de les el·lipsis: moltes de les coses importants que fan avançar la narració no passen a la pantalla, sinó que les intuïm però ens les trobem ja fetes després d'un parell de canvis de seqüència. Així, lluny dels banys de sang habituals, les principals massacres queden fora de camp. Això potser va provocar cert sopor a l'entusiasta públic de Sitges, sempre àvid d'emocions fortes, però jo (que haig de dir que a Sitges també hi vaig amb ganes de gresca) no vaig desagrair aquesta aposta per la contenció i la saviesa en la posada en escena, amb una molt bona ambientació nocturna. Només un final molt erràtic quan es fa de dia espatlla el bon gust de boca que la pel·lícula definitivament hauria pogut deixar.

Fins aquí, tot correcte i fins i tot millor del que m'esperava, però en el fons res de l'altre món. Fins que va arribar "Alleluia" i el Retiro es va incendiar. Aquí sí que tots plegats vam poder xalar de valent. No recordava una diversió tan macabra des del final al·lucinant d'"Audition", del sempre imprevisible Takashi Miike. I això que a mi mai m'han agradat gaire les pel·lícules basades en un amor fou. Però, prejudicis a banda, estem davant d'una pel·lícula magnètica, atrevida, marciana, irreverent. Em va ajudar a tenir-li simpatia la distància irònica que inevitablement experimentes al mig del públic de Sitges, però el cas és que, després de molt donar-hi voltes mentre tornàvem cap a casa, vam arribar a la conclusió que la pel·lícula en realitat s'agafa molt seriosament a ella mateixa. L'estructura en actes, la fotografia amb gra, els plans curtíssims i fragmentats que fan encara més meritòria l'actuació d'una meravellosament boja Lola Dueñas... així ho indicarien. El que fa dubtar, és clar, són anades d'olla com ara la seqüència musical o la fel·lació amb càmera lenta i amb la veu distorsionada (no sé explicar-ho millor: s'ha de veure). Però és que, ben mirat, aquests recursos diguem-ne estilístics (que semblen fets expressament per entusiasmar els malalts que anem a Sitges, cosa que per cert van aconseguir amb escreix) serveixen al director per expressar l'alienació mental de la protagonista, a banda que li serviran per tenir el públic calent per aplaudir rabiosament com en l'acte següent la pel·lícula se'n fotrà sense clemència i merescudament de la hipocresia de la falsa moral religiosa i de la solidaritat morbosa de classe alta. Un deliri que capgira les seves cartes inicials convertint el caçador en caçat, amb un final preciós i potent pels quatre costats i pels cinc sentits.

Quedaven encara dues pel·lícules, però vam decidir marxar perquè l'endemà calia matinar i a més la quarta no feia gaire bona pinta. Preferíem marxar amb l'extraordinari regust d'"Alleluia", Sitges en estat pur.

Comentaris (7)13-10-2014 23:47:21

(Anònim), 14-10-2014 05:56:21

Aquest bloc està agafant embranzida: Bones critiques de cinema (sense negar que son personals), reflexions sobre el barça i...FOTOGRAFIES!!! Aleluia!! (JM)

Neus, 14-10-2014 20:33:15

Feia temps que no reia tant al cinema ni tampoc plorava tant. Trista la primera i passada de voltes la tercera. Però quw bones!!! Per mi, The Stranger la més fluixa.

miquelpugamiquelpuga blog, 14-10-2014 20:39:41

m ´agrada

davidcuencadavidcuenca blog, 14-10-2014 22:50:17

Haha, JM! Sabia que faries referència a les fotografies! Però no et pensis que n'hi veuràs gaires, perquè jo sóc molt mandrós per a aquestes coses (sí, ja sé que som al món de la imatge, i que un text sense fotos no entra...) :-)
Sempre dic que no intento fer crítiques, perquè no sóc cap expert, sinó simplement expressar com em fan sentir a mi les pel·lis, tot i que a vegades em surt un llenguatge més pretensiós del compte. Aquí no, perquè Sitges és per gaudir!

davidcuencadavidcuenca blog, 14-10-2014 22:51:48

Neus, el problema de "The stranger" és, sobretot, la falta absoluta que té de sentit de l'humor.

davidcuencadavidcuenca blog, 14-10-2014 22:52:10

Miquel, m'alegro que t'agradi!

davidcuencadavidcuenca blog, 19-10-2014 01:40:27

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: