Sitges té una mena de microclima que fa que gairebé sempre hi faci una temperatura altíssima i un sol espaterrant en ple mes d'octubre (dic gairebé sempre perquè recordo que un any va diluviar, literalment). Sitges té un microclima ambiental que fa que al teu cervell li resulti pràcticament impossible sabotejar-te la diversió amb preocupacions extemporànies. Sitges és un microclima cinèfil que fa que qualsevol pel·lícula, pel sol fet de veure-la allà, ja pugi com a mínim un graó en la seva consideració.
Això últim ja va quedar palès tot just en la primera projecció de què vam gaudir en aquesta edició del festival. "Los parecidos" és una producció mexicana de ciència-ficció tradicional, inspirada en els episodis de "La dimensió desconeguda", no exempta de certa reflexió social però concebuda bàsicament per entretenir.
La principal virtut d'aquesta pel·lícula és la seva honestedat. Amb un pressupost que es veu més aviat modest, fa una proposta senzilla i sense grans pretensions. El més destacable és que la pel·lícula flirteja sovint amb el ridícul, però en surt airosa perquè és transparent i gens tramposa. No es complica la vida en la seva ambientació bàsica (personatges atrapats i obligats a conviure en un espai reduït, que ràpidament comencen a malfiar-se els uns dels altres), amb referents clars com "La boira" (l'amenaça climàtica, en aquest cas de la pluja) o "El ángel exterminador", però en canvi fa una aposta arriscada en el seu element diferencial, que convé no revelar. També és molt interessant el tractament del color, sempre amb tons apagats i freds fins arribar pràcticament al blanc i negre del clímax. Pel que fa a la qüestió social, la pel·lícula busca la metàfora en ambientar-se en la matinada del 2 d'octubre de 1968, data en què una revolta d'estudiants va ser brutalment contraatacada per part de la policia mexicana. És per això que crec que el director probablement va ser condescendent amb mi quan li vaig preguntar en el col·loqui posterior si la metàfora dels "similars" responia a una crítica de la globalització: no m'ho va negar, però donant-hi alguna volta més fa la sensació que més aviat la idea és que són els governs els que ens tracten com una massa amorfa d'éssers idèntics ("de la mateixa manera que totes les formigues són diferents però els humans les veuen totes iguals, així passa amb l'home corrent quan el contempla el poderós", s'expressa en la pel·lícula). En fi, almenys crec que la vaig encertar quan li vaig comentar la qüestió de la influència de Buñuel, tot i que sospito que en el fons ell més aviat s'inspirava en Stephen King (però Mèxic i Buñuel bé que van de bracet, em sembla). Sigui com sigui, allò que dèiem: una pel·lícula discreta i modesta guanya valor en el context de Sitges, sobretot si disposa d'una presentació humil i propera (a diferència de, per exemple, Terry Jones) per part del seu director, Isaac Ezban, amb qui vam tenir el plaer de mantenir una breu conversa en què ens va atendre amb gran amabilitat.
L'autèntic plat fort, però, arribaria al cap d'unes hores a l'Auditori, en una magnífica nit de dissabte. En efecte, "Le tout nouveau testament", producció belga a competició, va ser la sorpresa més agradable de què vam poder gaudir en tot el cap de setmana. L'argument de partida ja prometia: Déu existeix, viu a Brussel·les i és un imbècil. El dubte era saber si el seu desenvolupament estaria a l'alçada, i la resposta és que definitivament sí. Amb aquell xovinisme autoparòdic tan belga ("I Déu va crear Brussel·les"), la pel·lícula planteja la revolta de la filla de deu anys (!!!) de Déu, molt més decidida que el seu germà (un tal JC, que ho havia intentat amb dotze col·legues fins que la cosa entre ells "es va posar tensa") a capgirar l'statu quo. Ho aconsegueix enviant un mail a tots els habitants del planeta (Brussel·les?) amb la data de la seva defunció. D'aquesta manera, Déu deixa de tenir (en paraules seves) els éssers humans "agafats pels pebrots per la por de morir" i cadascú, prenent consciència de la seva pròpia mort, passa a viure una vida més plena. Tot seguit, busca sis nous apòstols (amb paritat de gènere) per construir el "súpernou testament". A partir d'aquí, les possibilitats són tantes que la pel·lícula corre el risc (que no sempre controla) d'esdevenir erràtica. A vegades la pel·lícula amelieja una mica massa (aquells somnis naïfs, aquelles visualitzacions explícites de les metàfores), però predominen els encerts (aquell túnel-rentadora que sembla tret de l'univers de "Cómo ser John Malkovich") i, a més, la llibertat creativa que desprèn la fa irresistible (Catherine Deneuve enamorada d'un goril·la?!) i absolutament reivindicable. El plantejament pot semblar irreverent, però en realitat la pel·lícula no és gens anticlerical (els capellans són més bona gent que Déu!) i és sobretot profundament humanista... i feminista, encara que amb el punt d'ironia que fa confondre allò femení amb allò carrincló. Déu és un imbècil (i ningú pot discutir que, tal com està el món, si Déu existeix ha de ser un imbècil), però si pren el comandament la seva dona (perquè té dona!)... aleshores la cosa canvia, encara que ni Ella en sigui conscient.
Després d'aquest festí, la pel·lícula que venia just a continuació va resultar una petita decepció. Esperava amb bogeria "Absolutely anything", la nova creació dels Monty Python, que va acabar sent víctima de la seva telonera de luxe i de l'excés d'expectatives. No és que la pel·lícula no estigui bé, i a més és molt divertida, però et queda la sensació que l'humor de Terry Jones i companyia s'ha domesticat (pitjor encara, s'ha americanitzat) i ha acabat essent blanc, tou i inofensiu; més propi d'una comèdia romàntica que de l'humor anglès. És una llàstima, perquè el material de partida era de primera (què faríem si tinguéssim la capacitat de poder fer qualsevol cosa que imaginéssim?), però carregar les tintes en la història d'amor i en els gags del gos (això sí, divertidíssims) és desaprofitar-lo. Això sí, la pel·lícula l'encerta principalment (curiosament, com passa amb la figura de Déu a "Le tout nouveau testament") quan mostra el tedi i el fàstic que provoca el fet de tenir el poder absolut.
I arribem a diumenge. Sense temps de recuperar-nos, a les onze del matí ja fem cua per veure "Seven". Aprofitar l'homenatge a propòsit del vintè aniversari de la seva estrena i comprovar que per a aquesta extraordinària pel·lícula no passen els anys va ser tot un plaer. Fins i tot cal agrair com a únic detall delator del pas del temps que les noves tecnologies aleshores no presents no ens privessin del goig de seguir Morgan Freeman en la seva consulta bibliogràfica per una enorme biblioteca al so de la millor música clàssica. David Fincher és un gran creador d'atmosferes, i la ciutat sense nom i eternament plujosa de "Seven" és inoblidable. Fincher crea un joc sinistre en què la violència és terrorífica justament perquè no és explícita, i assoleix un clímax insuperable que, encara avui, tot i conèixer-ne el desenllaç, t'omple de tensió. Uns últims quinze minuts memorables aconseguits amb uns elements molt precisos i estratègicament col·locats: una música insistent i angoixant, un sol espectacular que contrasta amb la pluja de la resta de la pel·lícula i que curiosament contribueix a la sensació de desolació, un espai obert que replica el to claustrofòbic de la resta, un fugacíssim fotograma (gairebé subliminal) amb la cara de la dona del protagonista just abans de l'esclat definitiu de la ira i, sobretot, el descoratjador primer pla d'una capsa de cartró que ha passat als llocs d'honor de la història del cinema (genial, l'espot d'aquest any de Sitges). En fi, em sembla que podria veure aquests quinze minuts cada dia i no me'n cansaria...
La següent pel·lícula, ja a la tarda, va ser per mi la gran presa de pèl del cap de setmana. "Anabel", dirigida pel crític Antonio Trashorras i precedida pel simpàtic curtmetratge "L'encenedor quàntic", em va deixar més que fred. Quan va acabar, només l'anàlisi de la meva dona va ser encertada (així li ho va corroborar el mateix director en persona), però va confirmar els meus pitjors temors: en realitat, Trashorras no havia explicat absolutament res. Molt bé la coartada sobre la metàfora de les tensions entre companyes de pis, però jo ho veig més un subterfugi per fer el que et dóna la gana i jugar de manera descarada amb la sensualitat desbordant d'Ana de Armas (la qual cosa no em sap greu, val a dir-ho). Per mi, un exercici d'estil buit de contingut (amb clares influències formals de David Lynch, al meu modest entendre). Potser contribueix a la meva anàlisi el fet que el mateix director confessés amb orgull que se li'n fotia qualsevol temàtica social. Entenc el que volia dir: la crítica a un determinat cinema que creu que el seu contingut de denúncia social és per si sol un valor artístic, la qual cosa és rotundament falsa. Però d'aquí a exclamar alegrement que se'n fot dels desnonaments hi ha una línia que des de la seva torre d'ivori deu ser incapaç de veure. Això no obstant, cal reconèixer que amb el seu ús peculiar de la música des de la primera escena el director ja ens estava advertint des del primer moment que tot plegat era una immensa broma.
Finalment, tornem a l'Auditori per veure "Vulcania", en una sessió que serà segurament més recordada pel fet d'haver pogut veure en persona Oliver Stone que per la pel·lícula en si. Perquè, definitivament, "Vulcania" no ha descobert la sopa d'all. Partint de tots els clixés imaginables sobre distopies futuristes, la pel·lícula es recolza en clares referències a "El show de Truman" i sobretot "El bosque" (M. Night Shyamalan) per construir una faula sobre la llibertat de l'individu i l'assumpció del propi destí que parteix d'una bona idea que està, però, mal resolta narrativament. El millor de la pel·lícula és, sens dubte, el personatge de José Sacristán (també present a Sitges): la figura del líder que arenga les masses però que alhora serveix el cafè dels caps de família de la comunitat és tota una troballa digna de mencionar que ens parla clarament del paper que juguen els nostres polítics enmig de l'oligarquia econòmica que realment remena les cireres. Un guió, que denuncia que ens hem venut la identitat pel plat de llenties d'una seguretat trista, que de ben segur que signarien de grat els militants de l'actual esquerra alternativa si no fos per un parell de detalls gens menors: el líder de la revolta és un escollit amb poders sobrenaturals (cosa molt poc assembleària) i, a més, actua de redemptor d'una molt passiva femella humana. Inadmissible.
I, cansats però satisfets (al marge de la qualitat irregular de les pel·lícules), l'endemà encara ens van quedar forces per aprofitar un dia festiu (que esperem que aviat deixi de ser-ho) ja a casa per continuar consumint cinema fantàstic. De manera que ens vam posar "Insensibles", una d'aquelles pel·lícules que combinen amb gràcia i encert dos elements tan aparentment antagònics com el cinema fantàstic i la guerra civil. I és que, al capdavall, els autèntics monstres es troben en el fanatisme i la intolerància de les guerres. Una pel·lícula noble i correcta, que reflexiona sobre la necessitat de la memòria històrica per ser lliures. Potser així ens estalviaríem imatges tan lamentables com les d'aquest dilluns a Barcelona.
En fi, que... Llarga vida al cinema! Llarga vida a Sitges! Llarga vida al cinema fantàstic!