login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: Sitges 2016 i "Barry Lyndon"

El de Sitges és el festival de cinema del públic. El públic se l'ha fet seu, i determina fins i tot la programació, tal com reconeixia el seu director en una entrevista al diari Ara: més que pel·lícules que es puguin considerar del gènere fantàstic o no, el que hi ha són pel·lícules que fan per Sitges i pel·lícules que no. El públic de Sitges no vol determinats romanços, i per comentaris que caço al vol gairebé li molesten determinades coartades dramàtiques. El públic de Sitges es vol divertir, vol aplaudir-ho tot, vol bona acció, vol terror i vol sang i fetge. Però és un públic exigent, i per damunt de tot vol històries potents.

És el cas de la primera de les quatre pel·lícules que hi hem vist aquest any (concentrades en un sol dia, nova fórmula molt satisfactòria que permet esquivar els preus abusius i la mala educació que generalment exhibeix l'hosteleria sitgetana). “Melanie, the girl whith all the gifts” té un inici potent, dosifica de manera intel·ligent la informació, té una música agressiva que se't clava al cervell i sobretot té una elegantíssima posada en escena. Molt ben filmada i interpretada, la càmera sempre fa el moviment correcte, i destaca amb llum pròpia una seqüència clau amb un magnífic muntatge paral·lel. Tot en aquesta pel·lícula està, doncs, ben mesurat (excepte un final una mica precipitat), i ofereix un toc original al gènere de zombis amb una reflexió sobre la identitat.

El millor: l'elegància de la seva posada en escena.

El pitjor: un final un pèl precipitat.

La segona pel·lícula vista va ser la tradicional cagada (amb perdó) de la meva tria personal de la programació de Sitges. El marge d'elecció quan hi pots anar només un dia és limitat, i sempre hi ha d'haver una pel·lícula dolenta. En aquest cas, la infumable “Sweet sweet lonely girl”. Pretesament gòtic, el que és en realitat és un film tronat, carrincló i amb pudor de resclosit. Pretesament original, el que en realitat ofereix és una mena de David Lynch de pa sucat amb oli i un desenllaç més aviat trampós i vist mil vegades. Pretesament audaç en la seva simbologia, en realitat l'única metàfora aprofitable és involuntària: aquella arna persistent que revela la seva condició de producte ple de naftalina.

El millor: que no és gaire llarga.

El pitjor: el to de telefilm carrincló que gasta.

Després d'aquest desastre, la tercera pel·lícula no va millorar gaire el panorama, però almenys la finlandesa “Lake Bodom” és entretinguda, moderna i amb un bon sentit del ritme. Això sí: la seva història és completament absurda, i no necessàriament ho pretenia. Deixem-ho que es tracta poc més que d'un divertimento, i dubtem si la societat finlandesa haurà encaixat bé que es prengui tan a la lleugera una tragèdia que va commocionar el país fa cinquanta anys. En tot cas, l'ambició d'aquest slasher no sembla anar més enllà, i veníem de tan avall que personalment la vaig saludar amb bon humor.

El millor: és una mica refrescant, dintre d'un subgènere gairebé esgotat.

El pitjor: el guió és fluix i amb més forats que un colador.

Afortunadament, la traca final ens esperava a la darrera pel·lícula per deixar-nos un molt bon gust de boca. L'esplèndida “Train to Busan” es gaudeix de principi a fi. Un cop més, es demostra que els sud-coreans són únics a l'hora de filmar l'acció (la pantalla inundada de zombis un cop i un altre sense cansar i amb coreografies rotundes i perfectes), i que tenen com a únic taló d'Aquil·les la dificultat per tancar convenientment i a temps les històries. Només tacada per un excés de sensibleria en determinats moments (que, val a dir-ho, també ofereixen alguns dels instants més poètics), la pel·lícula té un ritme endimoniat malgrat el seu excés de metratge. Les interpretacions són ajustades, amb una mena de Ricardo Darín sud-coreà (pel tarannà) i una nena que va de menys a més en la seva intensitat dramàtica. Però aquesta mena de barreja (pel to d'algunes de les seves escenes) entre “Old boy” i “Guerra mundial Z” destaca també per les seves pretensions sociològiques, detestades per alguns però diria que majoritàriament aplaudides, amb una reflexió sobre la solidaritat i l'individualisme que acaba desembocant en una escena clau i duríssima que a mi se'm presenta com una metàfora clara sobre la situació dels refugiats. Mostra evident que el cinema amb més vocació d'espectacle no està renyit amb intencions més profundes, “Train to Busan” és una delícia (imperfecta, però delícia) que té molts números per guanyar el premi del públic, si és que no els té d'aspirar a cotes més altes. Fa la sensació que, de la mà d'una distribuïdora estatal, és molt probable que el film es presenti en sales comercials. Si és així, a córrer per veure-la, que una experiència així cal gaudir-la en pantalla gran.

El millor: La perfecció de les seves escenes d'acció i la seva condició de metàfora política.

El pitjor: un excés de sensibleria del tot innecessària.

Després d'aquest dissabte tan intens, diumenge tocava descansar. No vam anar al cinema... però ens vam posar a casa una pel·lícula de tres hores! Però no qualsevol pel·lícula: ni més ni menys que l'obra mestra de Stanley Kubrick “Barry Lyndon”, un deute pendent solucionat ahir i que ens va permetre gaudir de la seva perfecció formal. Cada escena sembla una pintura, amb un tractament de la llum i de la composició absolutament exquisit. Els plans generals, abundants, una meravella. Una història d'època dividida en dues parts clarament diferenciades, i que no cansa en cap moment. Una manera d'acabar aquest cap de setmana cinèfil senzillament immillorable.

Comentaris (2)10-10-2016 22:56:46

davidcuencadavidcuenca blog, 11-10-2016 00:04:15

PD: Alguna cosa està canviant. En totes les pel·lícules vistes aquest any a Sitges, les dones són les protagonistes, les fortes, les dures, les perilloses, les heroïnes, les supervivents.

davidcuencadavidcuenca blog, 17-10-2016 21:22:16

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: