Un any més visitem Sitges pel festival de cinema fantàstic. Havíem tingut la incertesa de si aquest any la situació del país ens permetria anar-hi, però afortunadament hem disposat d'una treva i hem pogut gaudir del festival per desconnectar una mica de tanta voràgine. Això sí: si l'objectiu era intentar treure's del cap durant unes hores tot el que està passant, potser la primera pel·lícula triada no era l'opció més adequada. “The cured” és una notable pel·lícula de zombis en què els antiavalots fan sovint acte de presència per deixar clar que hi ha ciutadans que són de segona categoria. Les semblances, però, acaben aquí. Perquè, malgrat el que vulguin dir, aquí no hi ha ni kaleborrokització (en aquest cas són els policies els qui atemoreixen els ciutadans i destrossen edificis públics) ni tampoc ulsterització (per molt que ens muntin una marxa orangista per venir a portar flors a la policia que atonyina els dissidents de la colònia). Però no és casualitat que “The cured” sigui irlandesa: de seguida abandona les possibilitats filosòfiques de la trama (zombis curats que han de conviure amb el pes del que van fer quan estaven infectats) per carregar les tintes sobre la paràbola política. Es construeix així un eficaç relat sobre el caràcter contraproduent de tota violència, amb un final obert que pot estar obrint la porta a una seqüela o bé convidar a ser llegit en clau metafòrica: el Mal continua viu, i l'esperança és que les noves generacions ho facin millor.
En la mateixa línia es mou el final de la quevequesa “Les affamés”, la típica marcianada que toca veure cada any a Sitges. A priori, la trama no presenta grans aportacions al cinema de zombis. Però, com ja ha assenyalat alguna ressenya, la diferència rau en el to i en les decisions de la posada en escena. Menció especial mereixen els enquadraments, que converteixen els zombis en una amenaça constant, així com el fet que la majoria de coses rellevants succeeixin fora de camp. Fa la sensació, i més escoltant les paraules de la presentació del film per part del director, que hi ha la intenció de construir una faula humanista crítica amb l'egoisme imperant, però la pel·lícula no es decideix a trobar el seu lloc en el món ni en quina lliga vol jugar. Sigui com sigui, malgrat el seu caràcter irregular, assoleix moments de gran força poètica. En especial quan els zombis es posen místics i construeixen estructures artístiques que només poden voler expressar el desconcert de l'home contemporani.
Pel final queda el plat fort: l'última criatura de l'imprevisible cineasta grec Yorgos Lanthimos. “El sacrificio de un ciervo sagrado” remet a la història d'Ifigènia (mitologia clàssica reinterpretada per les religions monoteistes per mitjà del sacrifici d'Isaac) per construir una trama diabòlica i angoixant, en què el terror no es basa en una recopilació d'ensurts sinó que es teixeix a còpia de desassossec. Tot apunta que Lanthimos ha volgut parlar de moltes qüestions transcendents, com ara la manca d'empatia i de solidaritat, les perverses relacions familiars o l'alienació provocada per la pubertat, però és tan críptic que pot arribar a crear una excessiva distància amb l'espectador. Sigui com sigui, és innegable la condició impactant de la cinta. I és que en el món actual no hi ha lloc perquè la divinitat s'ho repensi, i el destí s'ha de complir inexorablement.
L'endemà, diumenge, ens quedem a casa. Per completar el cap de setmana cinèfil, ens posem una pel·lícula que acabarà essent la millor de totes: “La doncella”, del gran Park Chan-Wook, guanyadora precisament del Gran Premi del Públic a Sitges 2016, condició que no li va servir per ser estrenada a Girona. Incomprensiblement, perquè ho té tot: des d'una trama recargolada i plena de girs fins a una història d'amor commovedora com feia anys que no veia. Però, sobretot, una posada en escena enlluernadora: els decorats, la fotografia, la llum, la música... Absolutament tot excel·leix en aquesta obra mestra també meravellosament interpretada. Convé no revelar gran cosa de l'argument, però una cosa és clara: això sí que és cinema feminista de debò, del necessari. Una joia absoluta, oportuníssima per apagar segons quines cridòries.