login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: Sitges 2018 (2a part)

Després de l'hora del pati de la setmana passada, la nostra segona visita a la 51a edició del Festival de Sitges va ser molt més professional: de 12.15h a 00.30h, quatre pel·lícules en un espai de dotze hores. Crec que mai m'he sentit tan bé per la meva programació: perfectament sincronitzades per moure's amb temps entre sala i sala i amb temps per poder dinar i sopar. I, a més, totes quatre van resultar ser cintes més que notables.

Les quatre pel·lícules vistes aquest divendres a Sitges demostren que el cinema fantàstic pot ser una eina potent de conscienciació social i fins i tot política, i no simple diversió inofensiva. Totes quatre tenen en comú, d'alguna manera, el desafiament a les normes establertes i l'empoderament de gènere i generacional. Totes quatre comparteixen, cadascuna a la seva manera, una crítica a la doble moral i a la hipocresia benpensant. No són pel·lícules extraordinàries, però sí necessàries i un luxe per als temps que vivim.

L'heure de la sortie” (menció especial del jurat) aporta el toc francès. El film comença amb un professor que es llança per la finestra davant dels seus alumnes (quelcom que a vegades penso que em podria passar, però no per culpa dels alumnes sinó si algú em torna a parlar de l'avaluació per competències). Un substitut arribarà i haurà d'intentar seduir un grup d'alumnes en estat de xoc. Aquest plantejament recorda moltíssim el de la quevequesa “Profesor Lazhar”, però a “L'heure de la sortie” res és el que sembla, i de fet vampiritza diferents títols per construir una proposta original. L'espionatge a què el professor sotmet els alumnes per intentar comprendre el seu comportament pot recordar també la molt recent i també francesa “El taller de escritura”, però “L'heure de la sortie” és en molts moments sobretot una revisió de l'emblemàtica “La clase” però amb el conflicte a la inversa: si en els films de Laurent Cantet el problema és la gestió dels alumnes conflictius, aquí el dilema és què fer amb els alumnes perfectes. Amb l'únic punt dèbil d'algunes truculències innecessàries (els somnis tramposos, els escarabats) per justificar la seva adscripció al fantàstic, la trama enganxa i funciona com a thriller psicològic. I, si la seva primera resolució pot decebre, no ho fa així la segona, en un anticlímax que recorda el de la magistral “Take shelter”, de Jeff Nichols. El missatge no pot ser més descoratjador per a un professor com jo: no cal esforçar-se a ajudar els alumnes, perquè no hi ha futur. Però el primer pla d'unes mans que s'entrellacen em retorna el sentit de la tasca docent: hi hagi futur o no, els hem d'acompanyar en el viatge, fins i tot encara que de vegades no ho vulguin, per dignificar ni que sigui el seu present.

També és més aviat un thriller la segona proposta del dia, "Beast", però aquest més visceral tot i que profundament elegant. Gairebé gosaria qualificar-lo de hitchcockià en el que té d'anàlisi psicològica del comportament dels personatges. L'actriu, premiada amb una menció especial, està esplèndida en l'encarnació d'una noia atrapada pel seu passat, que l'ha condemnat a tota una vida de demanar perdó. Quan conegui un noi misteriós sospitós de ser un assassí en sèrie, descobrirà el plaer de la sexualitat i trobarà la porta de sortida a la repressió familiar per mitjà de l'enfrontament a tota una comunitat. Finalment, arribarà a les seves pròpies conclusions i actuarà en conseqüència, com la bèstia alliberada de la gàbia que ha passat a ser. L'única debilitat del film és certa descompensació en el timing de determinades solucions narratives, tot i que la sobrietat general de la posada en escena i del conjunt el converteixen en un producte que deixa un magnífic regust.

La tercera proposta, potser la meva preferida, és la més arriscada, però amb un risc ben entès i gens pedant. Simplement, cal temps per acostumar-se a les normes del món que “Cam” ens proposa, i els guionistes se'l prenen. Però, quan es produeix el conflicte, la pel·lícula agafa molta força. I és que no només es converteix en un advertiment seriós sobre els mals de les noves tecnologies a través de la història demolidora d'un cas de suplantació d'identitat digital, sinó que la seva posada en escena i la seva aposta narrativa (enlluernadores en alguns moments totes dues) ens acosten a un univers que recorda el David Lynch d'”Inland Empire” (poca broma, tractant-se d'una opera prima). Sigui com sigui, un guió de ferro que ens interpel·la sobre si, en el nostre actual món digital, és més important la nostra identitat digital que no pas la real.

I el més fascinant de tot és que d'aquests temes parla també (tot i que no només) l'última pel·lícula d'aquest dia inoblidable: l'estripadíssima (i polèmica des de ja) “Assassination nation”, que sembla que ha d'arribar als nostres cinemes sota el títol de “Nación salvaje”. I no se m'acudeix un millor final de festa ni una millor traca final: la pel·lícula és excessiva de totes totes, però és exactament el que vols una mitjanit a Sitges, amb el Retiro entregat. Una bacanal final de sang que desentonarà, sens dubte, en altres contextos, però que aquí funciona com a perfecte colofó d'una pel·lícula irregular però fascinant. Després d'un primer quart d'hora massa pretensiós i erràtic formalment, el film troba el to i reprèn el fil deixat per “Cam” amb una idea molt estimulant: el gran problema de les noves tecnologies és que, quan en perdem el control, proporcionen a la resta dels mortals una dimensió massa polièdrica de nosaltres mateixos, fet que impossibilita l'habitual gestió de la nostra personalitat que fem amb cadascun dels éssers humans amb qui hem de conviure. El problema no és allò que conscientment deixem de nosaltres mateixos a la xarxa (a Facebook i Instagram tothom s'esforça per oferir la seva millor cara: hi publiques com de collonudes han estat les teves vacances, per exemple, sense incloure-hi els punts foscos; o no hi penges un dia de merda a la feina). El problema és el rastre inconscient que hi deixem, que pot fer-nos semblar autèntics monstres davant d'una societat que, com més sobreinformada està, més superficialment jutja. D'aquí que la història passi a Salem, la ciutat de la cacera de bruixes. A partir d'aquí, una història de reivindicació feminista i generacional contra la hipòcrita i emmascarada societat nord-americana (que és l'occidental en general i, per tant, la nostra). Els detractors del film li retrauran sobretot, segur, l'excés de subratllat pamfletari de l'escena del monòleg amb la bandera de les barres i les estrelles, però per mi l'element més contradictori és el que té a veure amb l'ús de les armes (la solució arriba per mitjà d'allò que suposadament es condemna). I no és el primer cop que em passa (amb “South Park” com a paradigma) que tinc la sensació que l'esquerra americana, en el seu saludable afany de carregar-se tot allò que és políticament correcte, acaba assemblant-se massa a allò que combat. Sigui com sigui, més enllà dels seus excessos i les seves contradiccions, “Assassination nation” ´és una pel·lícula molt potent, feta des d'una cinefília (més mainstream, això sí) que ajuda a emparentar-la amb Tarantino, i amb un talent cinematogràfic descomunal (com a mostra, el portentós pla seqüència de l'assalt dels fanàtics a la casa de les noies). I sens dubte és hiperbòlica, però faríem bé de llegir rere aquesta hipèrbole desmesurada una seriosa advertència sobre allò en què ens estem convertint com a societat, producte de l'entusiasme acrític amb què ens hem submergit en el món digital. Reflexió i molta diversió. Què més es pot demanar? Llarga vida a Sitges!


Comentaris (1)14-10-2018 23:27:21

davidcuencadavidcuenca blog, 23-10-2018 22:22:58

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: