login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Sparrows"; futbol: Barca 1 - Alavés 2; i Diada: estem a punt!

Cap de setmana marcat per les diferents possibilitats que ofereix la percepció de la realitat. La línia que marca la diferència entre el benestar i el malestar, l'èxit i el fracàs, la il·lusió i el desastre, és molt fina depenent de qui miri o jutgi.

Per exemple, com cal interpretar el final de la notable pel·lícula “Sparrows”? La pel·lícula és definitivament trista, però deixa el pla final una porta oberta a l'esperança? Són els extraordinaris últims quinze minuts la crònica d'un ensorrament definitiu o el serrar les dents d'algú que s'adona que ha ingressat a l'edat adulta i decideix prendre les regnes de la seva vida encara que sigui partint de doloroses ficcions? La profanació del cos de l'amiga pot ser llegit com el símbol de la pèrdua de la infantesa (representada al llarg del film per mitjà de la casa confiscada pel banc). A partir d'aquí, esperen les incerteses de tota vida adulta. Però, partint de la infelicitat més absoluta, ja és molt. Tot en aquesta pel·lícula és rigorós i delicat. Només hi grinyola una escena d'iniciació sexual prescindible però que paradoxalment està filmada amb una perfecció tècnica i formal absoluta. Molt recomanable, tot i que no apta per a paladars amb presses.

Segon moment de percepció de la realitat. D'entrada, pocs matisos pot oferir la derrota merescuda del Barça a casa contra l'Alavés. L'equip va atacar fatal i va defensar encara pitjor. Però la qüestió es troba en la valoració que es pot fer del que va passar dissabte. Perquè Luis Enrique va arriscar molt amb l'alineació, i l'aposta no va sortir bé. Si l'equip hagués guanyat hauria estat la confirmació que aquest any tenim més fons d'armari, però com que va sortir creu hi ha el risc que alguns jugadors hagin quedat marcats fins i tot tot just el dia del seu debut. Sens dubte una exageració, però ja sabem com les gasta l'aficionat culer. La lectura sòbria i moderada sembla òbvia: tenim un fons d'armari prou bo perquè alguns titulars puguin descansar, però no perquè ho facin sis de cop. Tot i així, entenc les circumstàncies especials del partit, després de seleccions i abans de Champions. Més discutible em sembla la pressa per jugar amb les joguines noves (un Cillessen i un Alcácer gairebé sense entrenaments), i definitivament desconcertant l'opció de fer jugar un esgotat Mascherano (180 minuts i 20.000 km d'avió a sobre) quan tens un Umtiti fresc i en estat de gràcia. Però vaja, que no ho trencarem tot ara per un partit, per molt horrible que fos.

Per sort, la victòria que realment comptava aquest cap de setmana va arribar l'endemà. Una victòria sobre nosaltres mateixos, sobre les nostres pors i inseguretats, sobre algun puntual desànim. Moment definitiu (i ja habitual) de percepció de la realitat: la manifestació de la Diada. Deixant de banda els inevitables balls de xifres, seria bo que els unionistes o els independentistes pessimistes expliquessin quina causa hi ha en tot el món capaç de treure durant cinc anys seguits tantíssima gent al carrer. I atenció que la contraposició cal fer-la en termes justos: qui ahir es va quedar a casa, a banda de qui no hi va poder anar malgrat voler-ho, no és necessàriament contrari al procés, ja que també hi ha molta gent indiferent. I en les revolucions (ho va explicar molt bé ahir Antonio Baños) qui marca la diferència és la població activa políticament. Així doncs, suposo que caldria contraposar xifres amb la paella de Ciudadanos, i diu que encara no saben què fer amb la que va sobrar. M'imagino que aquest acte emblemàtic és el que els unionistes entenen per “una Diada que inclou a tothom”, una d'aquelles fal·làcies tan seves que repeteixen com un mantra. Segons ells, és clar, “una Diada que inclou a tothom” seria una barbacoa autonomista de les que es feien abans. S'obliden, però, que aquesta no m'inclou a mi ni als milers de persones d'ahir, o sigui que ja em direu com ho arreglem (votant, potser?). Com l'última ocurrència que la independència els convertirà en apàtrides, quan jo fa quaranta anys que ho sóc i m'he hagut d'aguantar i saben perfectament que ells conservaran la nacionalitat perquè han nascut espanyols. Aquest procés, que culminarà feliçment d'aquí a ben poc, no va contra ningú. Ningú hi sortirà perdent. I ho saben però menteixen. Però el millor de tot és que després de tots els insults rebuts, de totes les amenaces vessades, nosaltres continuem simplement somrient i caminant. Mentrestant, són altres els que sí que es radicalitzen perquè el nerviosisme no els deixa viure, i deixen anar declaracions que ja no són impròpies d'un ministre sinó d'un ésser humà. Com diria el seu llibre de capçalera, aquest Quixot que tant veneren i que no han llegit: “ladran, luego cabalgamos.” I estem a punt.

Comentaris (1)12-09-2016 22:22:03

davidcuencadavidcuenca blog, 14-09-2016 19:16:07

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: