Faith, personatge de nom significatiu encarnat per Selena Gomez, l'únic personatge femení amb volum dramàtic d'aquest deliri hipnòtic anomenat “Spring breakers” (la resta només són cossos), rep una formació cristiana en què li afirmen que Déu s'ocuparà que mai rebi temptacions que no pugui resistir. Però sembla molt més raonable la màxima d'Oscar Wilde segons la qual l'única manera d'alliberar-se d'una temptació és caure-hi, de manera que ella i tres amigues universitàries fan tot el que poden i més per aconseguir viatjar a Florida i gaudir d'unes vacances de primavera al màxim: amb sexe, drogues i tot el que faci falta. A partir d'aquí, la pel·lícula és una mena de viatge psicodèlic en què, com passava amb “The bling ring”, de Sofia Coppola, l'estructura repetitiva de les proeses adolescents no acaba de deixar clar si hi ha admiració o denúncia.
Per tant, qualsevol anàlisi de caràcter moral que es pugui pretendre fer del film està condemnada al fracàs. Per això aviat un servidor decideix deixar-se portar i gaudir de les virtuts formals de la pel·lícula, que són unes quantes. El pla seqüència de l'atracament a un restaurant des d'un punt de vista exterior és un prodigi, la bellesa de la fotografia és indiscutible, i té un mèrit bestial assolir un clímax poètic brutal a partir d'un muntatge elaborat amb... una cançó de Britney Spears! Si això no és un cop de geni, jo no sé com es pot definir. Però allò més discutible del film és justament el muntatge. Certament original, l'estructura espasmòdica i episòdica acaba carregant una mica, dificulta la connexió amb la trama i els personatges, i sobretot és tan deutora del món del videoclip que fa mitja angúnia.
I això que la cosa millora, i molt, a partir de l'aparició del personatge interpretat per James Franco (pocs actors s'arrisquen sempre tant com aquest paio, i pràcticament sempre cau dret). És l'aparició mefistofèlica, el pacte amb un seductor diable que provocarà el descens definitiu als inferns. Faith s'adona que representa el punt màxim de temptació: fer que aquesta vida hedonista transitòria, que certament li ha proporcionat pau interior, es perpetuï, desig que havia manifestat en un moment de calma a les amigues. I Faith no signa el contracte faustià, perquè entén que des del moment que calgui pagar un preu el plaer deixarà de tenir sentit. Uf! Havia dit que no em posaria moralista, de manera que intentaré enfocar-ho d'una manera més concreta: Faith és qui traurà més profit del viatge perquè, malgrat que ara tingui el cor trencat, entendrà les dues coses més difícils per a una jove educada en l'anhel del somni americà: la primera, que per gaudir intensament de les coses cal partir precisament de la consciència que són efímeres; i la segona, que el més difícil del carpe diem, el nostre gran repte com a humans fem el que fem (per mi encara ara la gran assignatura pendent), és saber concentrar-se en l'ara i aquí.