login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Star Trek: más allá", "Escuadrón suicida" i "Prisioneros"; i futbol: Barça 6 - Betis 2

Doble sessió freak per a la nit del divendres. El meu amic i jo sabíem què anàvem a veure, de manera que vam deixar les exigències a casa. El millor que es pot dir és que la nova de "Star Trek" i la nova de DC donen allò que prometen (que no és gaire), i el pitjor que totes dues es poden oblidar al cap de dos minuts.

No sé què diran els trekkies experts, però començo a pensar que aquestes noves entregues apadrinades per JJ Abrams estan sobrevalorades. La pel·lícula és entretingudíssima i conserva certa essència nostàlgica, sí, però trobo a faltar la profunditat de les originals. Ja s'entén que els nous temps obliguen a nous ritmes, però aquesta "Star Trek" es passa de frenètica. Hi ha tanta acció que no hi ha temps per a la reflexió. I d'acord que són mals temps per a la filosofia, però la trama donava com a mínim per a certa reflexió política: el qüestionament del colonialisme disfressat de pau, per exemple. Però, al final, res de res, més enllà d'un tímid plantejament sobre el valor de la unió, molt adequat venint d'un guionista britànic. Precisament aquest guionista, el còmic anglès Simon Pegg (intèrpret també en el film), proporciona a la història un humor fresc i saludable que acaba essent el valor més estimable d'aquesta entrega.

També el sentit de l'humor, i les ganes de no prendre's seriosament a ella mateixa, salven aquest producte estrany anomenat "Escuadrón suicida". Juganera des del començament, la pel·lícula té ganes de demostrar que és l'aposta de DC per combatre l'excés de profunditat d'alguns dels seus productes i acostar-se a l'aire fresc de la Marvel. La llàstima, però, és que el guió és delirant (una cosa és ser juganera i l'altra, poca-solta) i que acaba jugant a un cert sentimentalisme barat, especialment en el personatge de Will Smith. Al final, després dels primers títols de crèdit, queda clar que tot és a punt perquè aquest peculiar grup de brètols s'enfrontin a la Lliga de la Justícia. Sempre acabo tornant a caure, però crec que aquest cop ho dic de debò: ja m'hi poden anar esperant...

Diumenge ens posem seriosos amb un thriller compacte i d'entitat: "Prisioneros", del prestigiós Denis Villeneuve. Gairebé tot és bo en aquesta pel·lícula: el ritme, la tensió i la majoria d'interpretacions; especialment, la dels dos protagonistes, els immensos Hugh Jackman i Jake Gyllenhaal. És justament en l'estira-i-arronsa entre els seus personatges, un pare de família desesperat que té tota la pinta de votar el Partit Republicà i un detectiu estoic però obsessiu, que "Prisioneros" conté les principals virtuts i la principal càrrega de profunditat. Es tracta, en paraules del mateix director, de la dicotomia entre el cowboy i el sheriff, tan antiga com el western i que la societat nord-americana porta enganxada en el seu ADN. Els personatges masculins d'aquesta història són els autèntics presoners del títol; presoners de les expectatives que creen, d'allò que el seu entorn n'espera. Potser només cal lamentar una excessiva truculència final, però en cap cas es pot considerar una pel·lícula tramposa, i a més està molt ben arrodonida per un clímax final que em recorda poderosament el de "Valor de ley" i un anticlímax que en el fons està ple d'ironia. El thriller intel·ligent a Amèrica, ni que sigui fet per un canadenc, és possible més enllà de Michael Mann.

I el Barça, mentrestant, a la seva: debut sense despentinar-se, amb un joc eficaç i atractiu. Com sempre hi haurà qui dirà que una lliga en què pots fotre'n sis al rival no té cap gràcia, però cal entendre l'essència del joc per saber que el que fa el Barça és molt difícil. El talent es pot comprar amb diners, però l'esforç i el treball no. I aquest és un equip treballat i ambiciós malgrat haver-ho guanyat tot. Ara mateix el Barça domina tots els registres del joc: la possessió, les diagonals, la profunditat dels laterals... i sí, també el contraatac. El quart gol és una delícia, una lliçó de com s'ha de fer una transició ràpida. Caldria valorar que abans érem nosaltres els que rebíem gols després d'un córner a favor, en lloc de demanar perdó per fer un gol de contraatac. Al capdavall, la majoria dels gols del Barça de Guardiola venien de la recuperació en zona avançada. És bo fer mal quan el rival està desordenat i quan està ordenat, i aquesta varietat en el repertori et fa més complet i no t'allunya de la idea ofensiva. En fi, que el Barça va fer gols de tots colors, i ben segur que gran part de la responsabilitat de ser tan bo en totes les facetes recau en Leo Messi, jugador que es reinventa cada dia i que és el futbolista total. Però ell és el primer que té clar que la seva màgia no rutllaria sense un equipàs al darrere: per exemple, la seva visió de joc en el primer gol és exquisida, però la jugada s'hauria mort si no hagués estat per la intel·ligència de Denis, Alba i Turan. Cosa que ens porta a la feina de Luis Enrique: encara hi haurà qui no li reconeixerà cap mèrit i dirà que qualsevol s'hi pot lluir conduint un Ferrari, però només cal recordar el pobre Tata Martino per desmentir-ho. I aquesta tirallonga d'elogis no és resultadisme: hi haurà dies que es podrà criticar l'equip en la victòria o lloar-lo en la derrota, però la versió d'aquest dissabte va ser senzillament perfecta.

Comentaris (1)23-08-2016 13:58:34

davidcuencadavidcuenca blog, 25-08-2016 12:58:00

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: