Clint Eastwood és ara mateix l'últim clàssic viu. És el John Ford dels nostres dies: capaç (des d'una narrativa sòbria i fins aparentment austera) de fer una carta d'amor als valors tradicionals del seu país alhora que en fa una crítica punyent i mordaç. La mirada desenganyada d'Eastwood en els seus millors treballs (i “Sully” n'és un) parteix del desencís de qui espera molt de la seva societat i es troba amb ben poca cosa. Aquí Eastwood introdueix una crítica sense contemplacions al sensacionalisme deformador de la realitat per part dels mitjans de comunicació, i posa llum a la part amagada d'una història fascinant que li serveix d'elogi als elements cohesionadors de la societat novaiorquesa, clarament marcada pel trauma de l'11-S. L'eix central de la pel·lícula es basa en el concepte d'heroi. Sully no pretén ser un heroi: simplement va fer el que tocava per salvar les vides que portava al seu càrrec (inclosa la pròpia). S'inclou així una qüestió reconfortant: l'heroi no és qui busca el reconeixement, qui porta a terme accions altruistes per alimentar el seu ego, sinó tot aquell que fa la seva feina tan bé com pot i com sap. Vet aquí una definició d'heroi en la qual la majoria de nosaltres ens podem veure agradablement reconeguts, cosa que ens porta al següent punt fonamental del film: la confrontació entre sentit comú i protocol. Tots pilotem l'avió de les nostres responsabilitats, i gestionem el dia a dia com el sentit comú ens dicta en cada moment, però tots hem d'aguantar l'opinió d'experts que no trepitgen la trinxera i justifiquen els seus sous elaborant sofisticadíssimes teories inaplicables. Tots hem d'aguantar que se'ns qüestioni des d'àmbits deshumanitzats, i això afecta la moral de qualsevol. Per això és tan bonic que l'única cosa que demani Sully sigui poder tenir la consciència tranquil·la que ha fet bé la seva feina. Res més. És la culminació d'un relat narrativament impecable, tècnicament exuberant, que fa fàcil el que hauria de ser difícil i que demostra que hi ha pel·lícules (i persones com Sully) que basen la seva grandesa en la seva (suposada) senzillesa.
Diumenge rúfol: res com pel·lícula i manta. “Machete” ens ofereix el que necessitem després d'unes setmanes esgotadores: diversió intranscendent. Ja el començament d'aquest enèsim deliri de Robert Rodríguez és tota una declaració d'intencions del que ens trobarem al llarg del metratge: acció a dojo, caps tallats, extremitats mutilades i ties bones despullades perquè sí. Rodríguez té l'amor per la sèrie B (o Z) i l'esperit juganer de Tarantino, tot i que evidentment no té la seva genialitat. Però poc importa: ofereix aquí una de les seves entretingudíssimes desbarrades tex-mex sense solta ni volta, per a gaudi d'un espectador que tingui un dia de no pensar gaire. I això que té gràcia haver-la vist justament ara, moment en què és fàcil veure el personatge de Robert de Niro com un Donald Trump de pa sucat amb oli, i en què el personatge de la bellíssima Jessica Alba ens regala les orelles (després de no parar de regalar-nos els ulls) amb la idea que només les lleis garantidores de la dignitat de les persones són dignes de ser respectades. Això transmetrem diumenge a Barcelona i les vegades que faci falta.
Perquè ens esperen temps complicats, i el Barça n'és un símptoma. Temps de veure una targeta per haver-nos de canviar una bota perquè un rival ens ha trepitjat. Temps de rebre l'impacte d'una ampolla i haver de sentir que ens ho hem buscat. Els independentistes sabem bé de què va, això: el relat pervers que converteix els oprimits en botxins, les víctimes en culpables. Són temps en què el Barça, com els catalans, ha de demanar perdó per existir. Temps, per tant, d'èpica, en un moment en què a l'equip li demanem potser injustament estètica. Per això té tant de valor la victòria d'ahir, per haver capgirat com un mitjó la pel·lícula de Manchester i haver anat aquesta vegada de menys a més. Però el Barça, a diferència d'altres equips, mai en farà prou amb l'èpica si no l'acompanya d'una mica d'estètica. La primera part de l'equip va ser horrorosa, demencial, i el Sevilla ens va passar per sobre. Però la imprevisibilitat del futbol va tornar a actuar: com a Manchester, un gol al minut 41 va ser el punt d'inflexió, però aquesta vegada va ser el Barça qui va colpejar quan semblava mort. I la segona part va ser molt bona, molt esperançadora, perquè l'equip va guanyar l'estètica a còpia d'èpica. Dos jugadors van ser-ne els màxims responsables: Messi (és clar), per saber actuar de Xavi en adonar-se que a l'equip li convenia possessió i pausa, i Denis. El gallec, com la resta del mig del camp, va estar desaparegut en combat els primers 40 minuts. Esperonat per la seva bona actuació en la jugada del primer gol, però, va anar agafant el to fins a realitzar una segona part superba com a millor versió disponible de l'enyorat Iniesta. Quan Messi i Denis s'hi van posar, el mig del camp va existir (al·leluia!), i amb un Sevilla cansat va ser el Barça qui es va exhibir. El camí a seguir, doncs, és clar: contundent ja a les àrees, a l'equip li cal més mig del camp. De jugadors i de talent n'hi té de sobres. Simplement cal confirmar l'aposta.